28.4.08
A partir d'haver creat al Facebook un grup anomenat "La Cobla i La sardana, referents musicals de Catalunya", voldria iniciar avui un seguit d'escrits que vagin acompanyats d'una peça de música de cobla, o per a cobla, o amb cobla, sigui la modalitat que sigui.
El que jo voldria reivindicar és la modernitat, l'actualitat i les possibilitats que té la cobla, al mateix temps que reivindicar-ne la musicalitat, la sonoritat i la seva condició de formació clàssica.
Una mena d'embolic prou interessant...
Per començar una sardana de Pau Casals: Sant Martí del Canigó.
Es podria analitzar molt. Dir que tira 38/155, llarguíssima... Podem parlar del potent inici dels curts, de la introducció que fan cap els llargs, el cant dels fiscorns, les trompetes, el creixent amb la tenora, la força de les canyes per anar a parar al cant del tenor, suau, cuidat, melangiós i, després, el xiuxiueig de tots els instruments que ens porta a un tranquil final...
Ens podem imaginar el Canigó, el Monestir, el Pirineu sencer, o res de tot això. Però aquí és on hi ha la sensibilitat de cada persona. Pel demés ja hi ha els especialistes.
I voldria acabar aquesta primera entrada amb una altra ració de música. I aquesta vegada amb formació de cobla i formació de rock. És perfectament compatible. La Dharma i la Cobla Mediterrània en una versió sobre aquella obra de Pau Casals.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada