Decisions, estil i futur

18.5.12

He llegit avui la queixa d'ERC (de Calella) per haver sigut informats (via correu electrònic) de la creació d'un Butlletí Municipal una vegada ja estava la decisió presa i amb tot el format i les característiques decidides. Igualment he llegit la resposta de la Regidora de Comunicació, com a responsable de l'esmentat butlletí, refusant aquestes crítiques i remetent-se a l'acompliment rigorós de les normatives vigents.
Més enllà de que les dues visions són, al meu parer, prou legítimes, encara que més o menys encertades en el procediment, aquest tema em porta a fer una reflexió que ja fa temps que tenia pendent.
No és la primera vegada, ni serà la darrera, que algun partit de l'oposició, o tots a l'hora, es queixa d'aquesta política de fets consumats i comunicació posterior que sembla norma a l'equip de govern de l'Ajuntament de Calella. Recordem, entre d'altres, el tema de la Volta, l'Escola Salicrú, algun Consell Municipal, ara el butlletí....
Des de la meva humil òptica, crec que la competència en matèria de prendre decisions no ha estat, ni pot estar, en judici en cap moment. Qui ostenta el govern és qui té aquesta potestat en totes aquelles situacions que determina la legislació. I això, com deia, no té discussió. Una altra cosa és que, sota ves a saber quines pors o quines estratègies, s'hagi agafat la norma de no fer partícips als demés grups ni dels estudis ni dels treballs previs a la confecció de legislació, projectes, normatives o accions municipals de tota mena d'envergadura.
Se'm fa molt difícil entendre, en ple segle XXI, immersos en la societat de la informació i dins l'àmbit de ciutat, que no es pugui exposar al damunt d'una taula un projecte de futur, sigui quina sigui la seva dimensió, i sigui quin sigui el possible criteri i opinió de qualsevol partit o entitat local. Si l'autoritat moral que dóna el fet de governar, o la convicció i el determini en la defensa d'una nova idea no són suficients a l'equip de govern, que ha d'esperar a tenir-ho tot lligat i tancat abans de donar-ho a conèixer a la resta de representants populars, poca confiança se'n desprendrà d'aquestes accions. O això, o és que el rerefons va molt més enllà i la jugada és sempre sibil·lina....
Avui, el ciutadà està cada vegada més ple de desconfiança envers l'autoritat pública en general i la política en particular. Està demanant a crits transparència i participació. Què hi ha més senzill per a un governant que començar tenint confiança en la resta de representants populars com a mostra d'obertura i col·laboració?
Després, la decisió final ja la prendrà aquell a qui li correspongui.... i si és unànime millor.
A qui fa por això? Qui no és capaç de fer-ho? Qui no vol veure que la suma d'opinions donarà sempre un millor producte final?
A Calella tenim reptes importants al damunt de la taula (nova Escola Salicrú, ordenació de la Fàbrica Llobet-Guri, mobilitat, creació d'equipaments, nous models de creixement urbanístic, etc), i no ens podem permetre la pèrdua del debat, del diàleg i del consens. Això farà créixer la ciutat. Si ho hem d'anar deixant tot a la suma o resta de vots, perdrem l'oportunitat de guanyar el futur.

Apujada de preus a l'Escola Bressol

9.5.12

Escolto a Ràdio Calella que aquesta setmana comença la inscripció a l'escola bressol municipal de Calella, El Carrilet. Diuen que aquest any s'hi ha incorporat un nou barem en els criteris de prioritat i s'han modificat els preus.... La mensualitat passa de 105€ a 125€ i s'hi afegeix un pagament únic de 50€ per material.

La notícia, seguint les indicacions facilitades per la corresponent regidoria, desgrana que aquests preus no deixen de ser dels més baixos de Catalunya i de la comarca, que no suposen ni la mitat del cost real, i que no es cobren no sé quantes coses més...
Ja sabem que les comparacions són odioses i els percentatges enganyen (quan no ens són favorables), però si ho repercutim en un any, tenim un augment d'un 23%.
No crec que sigui cap exageració llençar una crítica a aquest increment, "sensat i moderat" segons l'equip de govern, estant en els temps que estem, vivint la situació que vivim, i veient el que veiem a la nostra ciutat. Calella, el govern de Calella, està fent un esforç considerable en col·locar, dia sí i dia també, el nom de Calella "al mapa", portant tants actes com sigui possible, anant a buscar el turisme a les fonts, amb campanyes publicitàries, amb la celebració de proves esportives, amb la complicitat solidària de tanta i tanta gent, i tantes entitats com sigui possible. I això, té un cost, una despesa, de milers i milers d'euros. Que donen un fruit necessari per a la ciutat, segur, però que en cap cas haurien de permetre la disminució de la despesa social.
Un 23% és un augment desmesurat, per baixos que estiguin els preus a dia d'avui. Per què no podem ser exemple en ajuts al benestar social? No ven imatge això? Espero que no vagi per aquí el tema.
Potser no cal que siguem tan alts, guapos, rossos i atlètics. Potser no cal que ens rendim al culte a la imatge.
Jo prefereixo, i demano, una ciutat on estigui prevista tota la despesa social que augmenta dia a dia, que es valori la conciliació familiar dels que treballen i que ofereixi tot el que ha d'oferir a aquells que cada dia tenen menys, sigui quina sigui la seva condició social i la seva procedència.

Pla de Transparència, Informació i Participació

17.2.12

L’evolució actual de la societat de la informació i de l’ús de les noves tecnologies ha portat al ciutadà a una major exigència quant a l’accés a tota aquella informació que ell considera seva i, que en una valoració final, ell és el propietari. Les diverses administracions, i d’una manera especial l’administració local, l’Ajuntament, dipositàries de tota aquesta informació haurien de ser cada dia més properes als seus administrats en aquest sentit”.
A partir d’aquesta introducció, des d’Entesa per Calella hem preparat el Pla de Transparència, Informació i Participació que pretén que el ciutadà pugui tenir accés al màxim d’informació d’una manera clara, senzilla i entenedora.
El procés de realització d’aquest Pla passa per sis objectius concrets:

  • Creació d’una web municipal més social
  • Obertura de dades
  • Participació en xarxes socials
  • Atenció a la veu del ciutadà a les xarxes
  • Creació de plataformes de participació
  • Foment de la participació interna al propi Ajuntament.

Amb la implementació d’aquests punts es podrà lograr, entre d’altres coses, obrir a l’opinió dels ciutadans les informacions aparegudes a la web, donar a conèixer en detall els Pressupostos Municipals amb un seguiment continuat del seu resultat, per capítols, àrees, programes o campanyes, conèixer informes i estadístiques generats o rebuts per l’Ajuntament, tenir accés a la informació de despeses en sous de polítics, funcionaris i contractats, veure publicats els criteris de contractació i elecció de proveïdors amb el seu detall o les dades i informacions estratègiques del funcionament de les activitats econòmiques locals, com llicències, dades de mobilitat, neteja, reciclatge, mesures de trànsit, geo-localització d’empreses, serveis, punts culturals, esportius, centres d’ajuda social, etc.
Així mateix la participació en xarxes socials i l’atenció a tot allò que s’està dient i comentant sobre la ciutat, fomentarà una major col·laboració i implicació de la ciutadania amb l’activitat de l’administració.
Finalment, la creació de plataformes on publicar, comentar i discutir propostes legislatives surgides tant de la ciutadania com dels mateixos òrgans de l’Ajuntament.
Tot aquest procés ha de ser continuat i constant a partir de tot allò que ja existeix actualment fins arribar a la consecució de la màxima transparència en quant a la informació i una participació real, sincera i còmplice del ciutadà amb la seva administració més propera.
------------------------------------
*Pla de Transparència, Informació i Participació

Sobre m2 i la televisió a Calella

26.11.11

Després d'haver escoltat el Fòrum Obert de Ràdio Calella dedicat a la desaparició de m2 i, per tant, de la televisió amb continguts feta a Calella, em venen uns quants sentiments al cap: estupor, sorpresa, algun toc d'indignació i... esperança continguda.
L'estupor i la sorpresa és pel relat continuat de com han anat les coses des de 2007. Que es tanqui el canal per la inviabilitat econòmica actual em sembla correcte i lògic, però que una gran part de la despesa fins avui l'estés pagant Calella, no s'acaba d'entendre. Si en un primer moment només hi participaven 4 municipis i, en principi, en pagaven dos, com es va anar tolerant?. On era la previsió, on era el seguiment?
No dubto pas de la professionalitat i el bon fer de ningú, però aquesta disposició del diner públic es mereixia una atenció més important.
Parlar d'excés d'il·lusió i fins i tot d'ingenuïtat, en un ens públic em fa arribar a un punt d'indignació. La manca de compromís polític dels municipis del voltant si, a més, va acompanyada d'incompliment de pagament, no pot ser excusa en cap cas. Innocència, acte de fe, ingenuïtat?
Però, en tot cas, es parla també de fer tot el possible per mantenir la televisió a Calella. Com? Quines possibilitats reals, tècnicament i econòmicament, hi ha?
Crec que seria l'hora de començar a conèixer algunes respostes per poder preveure el futur
Quina quantitat està disposada a invertir (o pot) Calella? Quin ha sigut el cost real fins ara? A part de la quota de 38.000€ anuals, s'han afegit 80.000€ anuals per quadrar els comptes...
És possible integrar-se a m1? Quin cost econòmic té? I, en aquest cas, es podria seguint fent producció des de Calella? Després de la liquidació de m2, una part de material podria quedar a Calella per fer, com a mínim, aquell complement d'informació audiovisual que es fa actualment i que queda visible a radiocalella.cat?
Com, i en quant, es valora el servei cultural i social que ofereix Ràdio Calella Televisió?
És possible, tècnicament, emetre en TDT com a Calella Televisió? I econòmicament?
És possible, tècnicament, emetre en analògic?
Ens queda només Televisió per Internet? El cost seria el mateix que l'actual? (!?)
En aquest punt, internet, hi ha moltes possibilitats i, al meu parer, parlar de poc públic potencial, sense parlar del que es pot oferir, no té massa sentit. Existeix la producció pròpia, la retransmissió en directe i l'arxiu. Si s'ofereix actualitat i qualitat, com fins ara s'ha fet, no és això més viable? La demanda del públic vindrà, segur, segons l'oferta. I, avui dia, parlar de l'edat dels usuaris d'Internet, sense pensar en demà i en el futur....
És compatible adherir-se a m1 i emetre Calella Televisió per Internet? És viable?
Ens queda l'esperança, el compromís (dels polítics) i el reconeixement de la professionalitat dels treballadors de  Ràdio Calella Televisió.
Ah, i l'anhel dels ciutadans!!

2012, el pressupost per al 2013

11.11.11

El periodista (no) em pregunta (res):
- I com haurien de ser, al seu entendre, els pressupostos de l'Ajuntament per al proper any 2012?
- Doncs.... si ens anem fixant en les referències econòmiques que ens van arribant, queda clar que el proper any, el 2012, no serà pas l'any de la recuperació; al contrari, els indicadors ens diuen que seguim prop d'una recessió, amb un creixement mínim i amb una taxa d'atur que no variarà excessivament de la d'aquest any....
Per tant, s'hauran de preparar uns Pressupostos de contenció que segueixin unes bases mínimes:
La primera qüestió a considerar és el manteniment del funcionament ordinari del mateix Ajuntament, és a dir, la gestió de tota l'estructura administrativa no ha de suposar un llast insuportable amb una despesa que arribés a ser inassumible. La disminució de llocs de treball, per finalització de contractes o per jubilació, ha d'anar acompanyada d'una reestructuració interna que asseguri tant el funcionament com el manteniment de la plantilla restant.
L'any 2012 no ha de ser un any on el programa d'inversions sigui massa important. No és el moment de fer cap gran obra, cap gran despesa ni cap provisió innecessària. El condicionament de la xarxa viària, la previsió, en tot cas, de la millora dels carrers de Sant Pere i Ànimes per evitar les baixades perilloses d'aigües i les obres (mínimes) previstes haurien de ser suficients apart del manteniment imprescindible de maquinàries i mobiliaris.
Menció especial mereix l'estudi del cobriment de la Riera Capaspre en la seva segona fase: no és ara el moment de despeses prescindibles. Aquest any toca l'estudi, el debat, la posada en comú i la previsió d'unes millores de futur. El 2012 és la preparació del 2013.
L'ajust d'aquests capítols ha de portar a una finalitat concreta: la previsió de l'augment de la despesa social. Si els indicadors econòmics es confirmen, podem tenir a Calella un percentatge prou elevat de persones que no puguin mantenir el nivell mínim de vida. I això ho ha de tenir previst l'Ajuntament.
Intentant parlar en un llenguatge planer, el pressupost de l'any 2012 ha d'intentar produir el "benefici" suficient per poder pal·liar, en el seu cas, les conseqüències d'una crisi que, de moment, només marcarà uns signes lleus de defalliment.
Entrem en un any incert on la imaginació, la solidaritat, la col·laboració, el diàleg i la previsió seran bàsics i imprescindibles per al funcionament de la vida social de la ciutat.
......
(Post obert)



Qui patrocina què?

8.11.11

Acabo de fullejar el número d'octubre de la revista Estela i he tornat a observar que l'Ajuntament de Calella hi té una pàgina titulada "El govern municipal informa". I el que el govern municipal informa aquest mes és que s'han nomenat 7 regidors de districte que intentaran "fer més directa i efectiva la comunicació del ciutadà amb l'administració".
La tasca d'informar la ciutadania de les obres del govern és, més que res, una obligació lògica i natural. A partir d'aquí es podria discutir la idoneïtat de fer-ho en tal o qual mitjà i en quin suport, en si ha de ser només públic o pot ser també privat, i si tot això ha de tenir un cost gaire elevat.
En tot cas, a la revista Estela, la pàgina que ocupa l'Ajuntament està "patrocinada" per una empresa privada. Grinyola una mica aquest fet? No ho tinc clar.... però així, de bon començament, a mi no m'acaba de fer el pes.   Quina mena de contracte o de contraprestació correspon a aquest patrocini? És "a fons perdut"? És transparent, opac, translúcid?
Ja a la Festa Major i a la Fira hem vist col·laboracions i altres patrocinis privats, res a discutir. També ho hem vist en el pal de la senyera instal·lat a la Plaça de l'Ajuntament que, segons informa el mateix Ajuntament, ha sigut finançat per una donació particular..... Ai, aquí sí que grinyola la cosa.
No té un lloc la senyera a la façana del mateix Ajuntament? No és aquest el seu lloc natural? Doncs per què tornem a privar als ciutadans la imatge de l'Ajuntament amb la senyera (i prou)?
I què és això que un particular paga aquest pal? Com es menja? Com es contabilitza? A canvi de què?
"Amb la que està caient", frase que els agrada tant repetir als regidors actuals, no s'hauria de dedicar a finalitats socials qualsevol ajut econòmic que reculli l'Ajuntament? No seria això el més ètic (i estètic)?
Em sembla que caldria clarificar, i molt, aquest tema dels patrocinis i les donacions "anònimes".
I, per acabar, no acabo de veure (tampoc) clar que l'Ajuntament inclogui la seva informació en una revista en la que un dels membres del Consell de redacció escriu un article demanant el vot a una formació concreta que es presenta a les eleccions del 20N. Això sí, sense posar-hi les sigles (que són dues i iguales), però amb una vehemència que ja la voldria jo veure per defensar altres actituds, que no pas les que defensa el partit en qüestió.

Tecnologies per canviar el govern i el món

27.9.11

He llegit avui aquesta entrada de Pau Solanilla al seu blog Espai d'idees. Us la recomano.

Del govern electrònic a l'Open Government. Tecnologies que canvien el món.
"Les institucions i els governs no poden seguir treballant de forma autista. Els ciutadans hem dit prou. Ja no acceptem votar cada quatre anys i ser actors passius de les polítiques que ens afecten. Volem participar i decidir, i les noves tecnologies de la informació i comunicació ho fan possible. I és que en les societats modernes, la democràcia representativa té futur en la mesura que incorpori a la gent com a part de la seva intel.ligència i múscul polític. I això només es pot fer desenvolupant la cultura de l'Open Government, el Govern Obert.
El Govern Obert o "Open Government" és una nova forma de comunicació permanent i transparent entre l'Administració i els ciutadans. Es caracteritza per ser bidireccional, obrint canals de participació efectiva en els processos de decisió, col.laboració i control de l'Administració. Una nova cultura política basada en la col.laboració, la transparència i la participació. Una nova forma de treballar i entendre el govern dels ciutadans que van des de fer les webs i portals governamentals més socials, passant per l'obertura de les dades públiques i la posterior reutilització d'aquestes dades per al desenvolupament de noves aplicacions. És en definitiva involucrar els ciutadans en els assumptes públics, creant i desenvolupant noves plataformes de col.laboració..."
(...continueu llegint)

Més Garreta!!

20.9.11

Em permeto, avui, transcriure un article publicat a El Punt Avui per Josep Pasqual, sobre un debat encetat a les xarxes socials sobre el sardanisme, la cobla, la música, la dança,.... Interessantíssim!
Més Garreta!!
"Al sardanisme hi va haver un temps en què els congressos, les xerrades de reflexió i les posades en comú d'iniciatives eren púlpits generadors d'idees més o menys freqüents que també podien resultar més o menys útils en funció de les propostes que en sorgien o de si es posaven en pràctica. Existien, i això era una mostra de vitalitat que ha desaparegut. Actualment, el debat és gairebé inexistent i la proposta d'iniciatives, que quan es produeix és a títol gairebé personal, és molt espaiat.
Si aquells focus de debat no es regeneren és potser perquè els ens oficials que gestionen el sardanisme no n'estan gens interessats. Però hi ha les xarxes socials. Un sector d'il·lusionats disconformes del sardanisme actual ha trobat en el Facebook el seu camp d'expressió. Amb unes maneres que disten molt del que és políticament correcte, un fictici Pere Puigdeltaulat hi està sotmetent a debat aquelles qüestions de fons que en les darreres dècades han dotat el sardanisme d'aquesta pàtina que tan poc sedueix la societat actual. L'interès ha provocat la creació del grup Més Garreta!!, i en manlleva el nom com a símbol dels creadors que han fet passes endavant amb criteri, professionalitat i sentit artístic. Amb només una setmana de vida, el segueixen un centenar de persones, una desena dels quals són realment actius, entre els quals els músics Rafel Barbany, Joan Gómez i Josep Valldaura; el pedagog Pep Moliner; el compositor Marc Timon, i els sardanistes de base Eulàlia Valldaura i Oriol Colldequeralt. Cal pensar que una participació més gran redundarà en benefici de les conclusions i, tot i que l'entorn potser és massa procliu a les susceptibilitats, un moviment d'aquest estil era imprescindible. La primera conclusió és que fa falta debat, i en aquest punt qualsevol plataforma és bona."

96, 97, 98, ... números... dies

17.9.11

Hi ha una tradició a la política que diu que s'han de donar 100 dies de gràcia a qualsevol govern abans de fer una primera valoració dels seus actes. La veritat és que no he entès mai per què s'han de donar uns dies per fer aquesta primera crítica més o menys global, ni sé per què han de ser precisament 100....
Hi ha cap problema en fer una valoració de la primera acció que tiri endavant un govern? O de les de determinada àrea? O de les 11 primeres? O dels primers 83 dies? Diria que no, però tot deu ser per anar tots una mica "uniformats".
El dilluns, 19 de setembre, si no he comptat malament, farà 100 dies que van jurar, prometre o prometre davant d'aquell i d'aquell altre, que es van constituir, vaja, els nous Ajuntaments, i, per tant, arribaran les primeres valoracions.
Però es faran el mateix dilluns, el dia 100? O esperaran al dimarts, un cop esgotats i exhaurits els 100 dies sencers? Ara no ho sé....
En el meu cas, a Calella, espero amb veritable frisança aquesta anàlisi. Bé, n'espero, com a mínim, 4 o 5, a saber, la del partit de govern (del govern de la Plaça de l'Ajuntament), les dels 3 partits del govern de la Plaça del Mercat i alguna altra, de la societat anomenada civil, o, només faltaria, la d'Entesa per Calella (ja m'he posat deures).
Però tot i esperant aquest moment, no puc deixar de pensar en un tema que, opinió personal, ja hauria d'haver sigut posat a sobre de la taula sense tenir en compte els 100 dies. És una qüestió prou important que va sortir molt abans de la campanya electoral i que també es va "denunciar" públicament durant aquells dies.
Per posar en antecedents, hem de recordar que l'anterior equip de govern va fer públics els resultats econòmics dels seu mandat, els quals van ser força (o molt) positius, sobretot pels temps que corren. La reacció de l'oposició d'aleshores i, principalment, o quasi únicament, de CiU, no es va fer esperar. Van anunciar que tenien informacions concretes i específiques que s'havia demanat a proveïdors la presentació de factures a l'Ajuntament amb data de 2011 per conceptes del 2010, per tal de rebaixar la corresponent partida i, per tant, el resultat final. S'insinuava, a més, que dins els calaixos es trobarien una altra quantitat de factures no entrades. Això es va dir i així ho recordem alguns....
Si jo hagués entrat a l'Ajuntament amb responsabilitats de govern (i ja està clar que això no va passar ni de lluny), la primera cosa que hagués fet hagués sigut demanar l'estat "dels números", tots, els que se saben, els que no se saben, els de dins els calaixos i els de sota les estores. I fer-los públics, és clar. Això m'hagués permès demostrar que les informacions i les insinuacions que s`havien fet i donat eren verídiques. O eren falses.
Si jo hagués entrat a l'Ajuntament amb responsabilitats d'oposició (i ja està clar que això no va passar per ben poc), la primera cosa que hagués fet hagués sigut demanar... etc... etc.
Si jo hagués estat a l'equip de govern anterior (i ja està clar que jo no hi era a l'Ajuntament), hagués exigit que es demostressin les acusacions i les insinuacions llançades a la campanya, a la pre-campanya i abans.
Però cap d'aquestes 3 coses no han passat, ni les ha fet ningú dels que sí que són actualment a l'Ajuntament. Ep, que jo sàpiga, no fos que ho fessin "a la intimitat".
Algú em pot explicar per què?
Però encara no han passat els 100 dies i potser, una vegada més "critico abans d'hora".... O potser es farà en la valoració dels 100 "ditxosos" primers dies. Sí, segur que serà això.
------------------------
Govern obert (Open government): El govern obert és la doctrina política que sosté que els temes de govern i d'administració pública han de ser oberts a tots els nivells possibles quant a transparència, i això ha d'anar unit a la creació d'espais permanents de participació ciutadana i de col.laboració ciutadana.

Per un cartell de la Fira....

13.8.11

Ahir, divendres 12 d'agost, i no a primera hora, va aparèixer al web de l'Ajuntament de Calella (calella.cat) la informació referent a que la Fira de Calella d'enguany, "L'esport tot un món", ja tenia imatge i cartell. També cap al tard d'ahir es "presentava" l'esmentat cartell a la pàgina de Facebook "calellaésmés".
Tot això ha portat a que jo publiqués avui una reflexió, a partir d'aquest cartell, al meu perfil de Facebook:
"Com que ningú us el presenta amb prou "oficialitat", ja ho faig jo: aquí teniu el cartell de la Fira de Calella 2011. Ni premsa, ni el comparteix ningú a Facebook, en petit a la pàgina de la Fira, i a la de l'Ajuntament.... Vinga, feu-lo córrer!!! ...o no..."
Quina seria la reflexió de per què he fet aquesta publicació?
La veritat és que no vull entrar en el cartell en sí ja que no soc pas dissenyador gràfic, jo, ni res per l'estil, encara que tingui el meu criteri... Ni tampoc vull entrar en si hi hauria d'anar una coma entre les paraules "esport" i "tot" (L'esport, tot un món)....
La meva particular queixa va en la línia de creure que la Fira de Calella mereix que el seu cartell sigui presentat amb molta més oficialitat, amb premsa, si més no la local, amb autoritats (les mínimes, però les directament relacionades amb la Fira), amb sincronització amb l'acció a la xarxa (hi ha hagut molta més complicitat per coses menors) i amb convenciment.
He sentit a parlar (i en públic) sobre la feina que està portant l'organització de la Fira, amb crítiques no amagades a la gestió de l'equip anterior. I aquesta seria una raó més per donar personalitat i prioritat a qualsevol  acte de posada de llarg de l'esdeveniment, no?
Si això molesta a algú, si la crítica no agrada, no és el meu problema. La discrepància, l'opinió diferent, la controvèrsia, o el desacord total, formen part del joc. Són les regles!

Primer Ple "ordinari"

31.7.11

Aquest dijous, 28 de juliol, l'Ajuntament de Calella va celebrar el seu primer Ple ordinari. Després del de constitució, de l'11 de juny, i d'un extraordinari al cap de 9 dies, de caràcter més tècnic i formal, arribava aquesta sessió ordinària que, si alguna cosa no va tenir, va ser precisament el caràcter ordinari. La mateixa convocatòria presentava una moció conjunta dels tres partits de l'oposició i això ja presagiava que l'ambient es podia escalfar.
Després d'haver escoltat el transcurs del Ple he de dir que el vaig trobar dur, força dur, crispat i tens. Si una cosa havia quedat clara a la campanya electoral és que aquests quatre anys no serien gens fàcils, però, una vegada vistos els resultats, sense majoria absoluta de cap partit ni sense pacte de govern estable, semblava que aquells conceptes (que repetíem dia sí i dia també des d'Entesa per Calella) de debat, diàleg i consens, es convertien en imprescindibles.
Res més lluny d'això. La paraula consens va ser pronunciada una vegada rera l'altra pels representants de tots els partits però el  valor del seu significat no concorda en cap cas. Un consens no és un acord puntual, un consens va més enllà i, ara per ara, l'única cosa que s'ha intentat és arribar a acords "sota amenaça" de 9 a 8.
No entraré ara a valorar si en el primer Ple ordinari de la legislatura ja s'havia d'abordar un tema tan important, complex i de tanta envergadura i pressupost com el cobriment de la Riera Capaspre en la seva segona fase, però sí que vull valorar el to dels plantejaments i de les respostes dels quatre partits representats a l'Ajuntament.
Si  ningú està disposat a estudiar els temes en profunditat, si ningú té intenció de cedir en els plantejaments, si tothom només pensa en com "marcar terreny" respecte als demés, si el que realment està sobre la taula és la torna a tot allò que ha estat passant els darrers 60 dies (i amb els darrers 4 anys a la memòria), aleshores ens espera una legislatura plena de tensions i despropòsits.
En aquest Ple va quedar clar, fins i tot, quins regidors seran els que tindran via lliure a l'hora de parlar i quins només tindran dret a intervencions puntuals; quins replicaran i quins atacaran: els dos partits majoritaris ja ens van mostrar els que seran els seus (en mala hora) anomenats dobermans.
Em va semblar veure un intent de copiar la política de parlament, amb les mateixes tàctiques i les seves llicències.
Fa falta, això, a Calella?
Si es vol parlar de consens, que es faci amb sinceritat, que hi hagi debat i negociació i que s'agafin el temps que calgui. Si el que es vol és començar una cursa a veure qui guanya més votacions o qui fa canviar més vegades el sentit de vot dels altres, no anirem bé, ho repeteixo.
I si el que es pretén és traslladar la política municipal al terreny personal, tots hi podem perdre massa...
Jo espero que tothom reflexioni sobre tot el que es va dir (i el que es van arribar a dir) en aquest Ple. Tots han posat sobre la taula les cartes, han marcat el seu terreny i han llençat els seus missatges (alguns enverinats) als adversaris i als amics i coneguts. Els demés també n'hem pres nota.

Ha mort "el més humil dels alcaldables de Catalunya"

13.7.11

A les primeres eleccions municipals de la democràcia, el 1979, a Calella es van presentar 7 llistes, tal com es veu en aquest retall de La Vanguardia del 29 de març de 1979 (pàg. 12).
Entre elles n'hi havia una de ben modesta, la d'Acció Municipal Democràtica, encapçalada per Joan Villaret i Vilaró. Va ser, i de llarg, la que va treure menys vots, 52, i la segona que fins a dia d'avui n'ha tret menys en unes eleccions municipals (el CDS en va treure 40 l'any 2003).
Uns anys després, recordo que en un acte polític que es va celebrar a Can Salom, en Villaret es va presentar al conferenciant com "el més humil dels alcaldables de Catalunya". L'expressió va provocar més d'un somriure, però a mi em va quedar ben gravada... La vida dóna moltes voltes, la veritat...
Avui he llegit que en Joan Villaret ha mort als 90 anys d'edat.
Descansi en pau el més humil dels alcaldables de Catalunya.

Ajuntament: Noves retribucions = Estalvi zero?

22.6.11

El Ple extraordinari de l'Ajuntament de Calella va aprovar, sense cap vot en contra, les noves retribucions per als regidors. Segons el que va explicar el regidor Xavier Pedemonte i el que es va aprovar, l'Ajuntament s'estalviarà un total de 81.765€ en sous dels càrrecs públics.
(He de suposar que això és el que es va aprovar, ja que l'abstenció dels grups de l'oposició va ser amb la condició de retirar de la proposta els 100€ complementaris als portaveus dels grups municipals, i el resultat d'aquest canvi no es va reflectir en el moment de la votació....).
De la mateixa manera que l'equip de govern ha volgut fer notar que es tracta d'una manera de cobrar diferent, jo també voldria fer una anàlisi una mica "diferent" de la que fan tant el govern com l'oposició.
Aquests 81.765€ surten de la suma de 62.318€ que deixarà de cobrar l'alcaldessa Candini, que ha triat el  seu sou com a Senadora, més 3.732€ que és la diferència entre el que cobraran els nous regidors i el que cobraven els del mandat anterior, i 15.715€ per la diferència d'un regidor menys (7 a 8, exceptuant l'alcaldessa).
Els 7 regidors de CiU (deixem apart l'alcaldessa) cobraran, tots igual, 1.500€ mensuals que no cotitzaran a la Seguretat Social. Deixant apart aquesta qüestió de la S. Social, de la que no en tinc prou dades ni coneixements per analitzar, podem veure que aquells 19.447€ de diferència entre els regidors actuals i anteriors no s'allunya massa del resultat de multiplicar 1.500€ x 12 = 18.000€, que seria el que cobraria el regidor de menys que té l'equip de govern d'enguany, en el cas que l'hagués aconseguit. És a dir, l'estalvi seria de 1.447€ (0,98% respecte al total).
L'Ajuntament no s'estalvia 19.447€, sinó 1.447€, ja que no hi ha cap regidor que no cobri, sinó que l'equip de govern en té un de menys (actualment) que el del mandat anterior, i aquest fet no representa una voluntat d'estalvi sinó una qüestió cojuntural. A més, el fet de tenir una diferència del 0,98% queda molt lluny del 5% retallat als funcionaris, o d'un 10%, com a mínim, molt més recomanable.
I la qüestió "estrella", l'estalvi del sou de l'alcaldessa, el tema que veig que també va deixar descol·locada a l'oposició, crec que mereix també una anàlisi comptable ben diferent a la que s'ha fet.
En primer lloc, aquest sou es deixa de cobrar "per imperatiu legal", per la incompatibilitat de tenir-ne dos de sous oficials, com no podria ser d'una altra manera, i no, també, com a voluntat expressa d'estalvi. Però aquest suposat estalvi, aquests 62.318€ que no sortiran del calaix (el cash) de l'Ajuntament, s'estalvien realment? Es podran fer servir per qualsevol altra cosa? Els podrem utilitzar per fer voreres noves? Doncs no!
Anem a posar un exemple, tot arrodonint a 60.000€ per fer-ho més clar: Si al final de l'exercici, el resultat és d'un saldo positiu, o un "benefici", de 60.001€, quin serà l'import del que el govern podrà presumir com a resultat de la seva bona gestió? Un benefici de 60.001€, o un benefici d'1€. Sembla clar que per aconseguir un resultat d'1€ positiu, no podrà gastar els 60.000€ "estalviats" del sou de l'alcaldia.
I encara una altra consideració: el dia, d'aquí 4 anys, o 12, o 36, que hi hagi un canvi a un nou alcalde que hagi de cobrar un sou, li haurem de retreure que l'endemà del Ple parteixi ja amb un dèficit de 60.000€? Sembla clar, també, que no.
Per tant, on seran els 62.318€? Doncs hauran de quedar com a provisió al balanç comptable per al dia que hi hagi aquell canvi d'alcalde, o que l'actual passi a cobrar de l'Ajuntament i no d'una altra instància oficial.
Resumint: la nova distribució dels sous dels regidors i de l'Alcaldessa de Calella no és el fruit d'una clara intenció d'estalvi, sinó d'una nova manera, respectable i legítima, de distribuir les partides pressupostàries corresponents.
Que el resultat, d'aquí a quatre anys, serà positiu i favorable a l'Ajuntament? Possiblement, ja ho veurem. En tot cas haurem d'iniciar les comparacions en blocs de 4 anys en 4 anys, cosa que no s'havia fet fins ara, perquè hem de tenir clar que la diferència que hi haurà, a partir d'ara, respecte als Pressupostos dels anys que venen, en quant a sous, serà, evidentment, 0 (zero).

Cinc principis per canviar una manera de governar (II)

26.1.11

.../...
El quart punt és, potser, més difícil d’encaixar si parlem de comunitats de govern més reduïdes, com el municipi, i no pas d’entitats superiors. Seria la necessitat indispensable de compartir la propietat intel·lectual que està esdevenint innecessària, sota el principi de que compartir és crear riquesa. D’aquesta manera, quin sentit té que l’equip de govern (el que sigui) es guardi d’una manera egoïsta qualsevol idea d’innovació, de desenvolupament local, de millorament de serveis, infraestructures o instal·lacions, sense compartir-ho, des del primer moment, amb la resta del consistori o, evidentment, amb la totalitat de la ciutadania. Internet, una vegada més, ens dóna l’oportunitat de tenir sempre oberts tots els canals d’informació, i això, en tots els sentits, de governant a governat i al revés. O no ha arribat ja l’hora de què les idees surtin de dalt, de baix o del mig? No seria més productiu (i econòmic) implicar a tothom qui vulgui en la creació i desenvolupament dels projectes de tots els nivells?
I aquí és on veiem com tots aquests principis es van interrelacionant entre ells: l’obertura, la col·laboració, la interdependència, la transparència, el compartir-ho tot entre el gestor i el gestionat, amb tota llibertat.
I finalment, la integritat, que seria el resum de totes les propietats que ha de tenir una relació de ciutadania. La manca d’integritat i d’honradesa és el que destrossa qualsevol confiança en qualsevol sistema. I, és clar, aquesta integritat o, millor dit, l’exigència d’integritat ha de ser mútua, entre els que fins ara anomenàvem els de dalt i els de baix. Encara que, si ens hi parem a pensar una mica, estem parlant d’un principi que s’hauria de donar com a suposat des d’un bon principi...
Per tant, hem de ser conscients que estem immersos en un món global on la comunicació, les xarxes socials i internet ens estan donant la mesura i el camí cap a anar transformant la manera de viure, la manera de socialitzar-nos, la manera de gestionar i de ser gestionats, i, en definitiva, la manera de governar i de ser governats.
Suposo que aquí hauria de poder introduir un terme del que parla també Don Tapscott, el prosumer, el "prossumidor", si jo hagués aprofundit una mica en el coneixement d'aquest "gurú". Prossumidor seria la fusió de les paraules productor i consumidor i correspondria a aquell consumidor que és actiu en la difusió i millora d'un producte. Podem fer també aquí una extrapolació de termes en la vida social local? Doncs evidentment que sí. El ciutadà és consumidor dels bens del seu municipi i productor a l'hora. I al mateix temps n'es comunicador, defensor, dissenyador, desenvolupador, etc. O, ho hauria de ser. I serà feina dels gestors del municipi aquesta responsabilització de la ciutadania en tot allò que representa els "bens a consumir", bens de tots i per a tots.
Qui avui no ho vulgui veure serà superat i avançat per la mateixa societat, la civil, la que s’està movent ja amb altres paràmetres com a base de funcionament. La informació i la seva gestió, oberta, transparent, interdependent, són la base per arribar a formar una comunitat local viva, responsable i participativa.
Aquestes eleccions locals que s’acosten ja haurien de marcar diferències en el temps respecte a qualsevol altra confrontació electoral. El coneixement entre la gent i la proximitat haurien de ser les excuses per començar a canviar la manera d’actuar.

Cinc principis per canviar una manera de governar (I)

24.1.11

El divendres, la secció “La Contra” de La Vanguardia va publicar una interessantíssima entrevista amb Don Tapscott, canadenc, consultor de diversos governs, expert en estratègia de negocis i que investiga, entre d’altres coses, sobre com Internet i les tecnologies de la informació canvien els negocis i la manera de governar. És qui va posar sobre la taula el concepte “economia digital” basat en les noves formes de gestió en totes les àrees de l’empresa.
No cal enganyar a ningú i dir que jo coneixia ja la seva obra perquè això seria dir una mentida, però la veritat és que, de la senzilla lectura d’aquesta entrevista, n’he tret un seguit de conclusions importants de cara a parlar de les noves maneres amb què s’ha de governar actualment, tant si parlem a nivell nacional com local.
Afirma que aquest que vivim és un moment de canvi històric; és, o hauria de ser, el moment d’adonar-nos que l’era industrial, amb el seu periodisme, les universitats, els governs, l’educació, els sistemes de salut, els energètics, tot plegat està fallant.
I hi ha uns principis per canviar a un nou model: la col·laboració, l’obertura i la transparència, la interdependència, el compartiment de la propietat intel·lectual ja innecessària i, finalment, la integritat.
Jo m’he permès, sense haver llegit, ni aprofundit, ni estudiat (gens) l’obra de Don Tapscott, treure’n aquelles conclusions que deia abans.
Considero que no cal estar massa especialitzat en política per veure que al nostre sistema se li està escapant alguna cosa. Les maneres “tradicionals” de fer del partits i dels polítics clàssics, els de tota la vida, estan començant a quedar obsoletes. Sí, tot encara funciona i es ven bé, però hi ha ja massa gent que només actua per mimetisme, seguint aquelles consignes del tipus “amb aquests ja anirem prou bé”, “no ens podem llençar a nous experiments”, “l’alternança (entre dos) és la millor opció”, etc. I, al mateix temps, no parem de sentir parlar de la desafecció, del trencament entre polítics i ciutadans, de distància, en una paraula.
Les noves tecnologies i Internet estan canviant la manera de veure el món, estan donant nous referents, noves línies a seguir que xoquen amb la manera aquella clàssica que estem acostumats a veure i a notar. Si els partits i els seus polítics no s’adeqüen als nous sistemes, aquests els acabaran apartant de la curta distància que hi ha d’haver entre ells i la ciutadania.
Agafem doncs aquells cinc principis i anem a fer una extrapolació al nostre entorn.
El primer és la col·laboració, contraposada, com diu Tapscott a la jerarquia. Els sistemes de govern que anomenem presidencialistes (encara que parléssim de govern municipal), estan perdent el seu sentit. La col·laboració entre ciutadans, entre entitats, entre els representants i les persones individuals poden donar, i de fet han de donar, millors resultats que el tancament en equips de govern monolítics i depenents d’un sentit jeràrquic vertical.
En segon lloc, obertura i transparència. Poc a dir-hi. S’han acabat ja els temps d’amagar afers sota les catifes. L’actual era de la informació, l’accés a les fonts d’aquella informació, fan que sigui cada vegada més difícil amagar res. I el descobriment de qualsevol acte poc transparent és el que motiva, en gran part, la desafecció i la desconfiança actuals amb la política i els polítics. No cal que parlem de quan aquesta manca de transparència ho és a nivell local: els efectes poden ser devastadors.
El tercer principi és el de la interdependència. Avui, un municipi no es pot concebre sense el seu entorn, un entorn que va creixent en el sentit dels cercles concèntrics, és a dir, un municipi, les repercussions amb els seus veïns, els nivells d’unions superiors, comarques, etc. La lluita amb el poble del costat ja no té cap sentit, ni si és més gran, ni si és més petit. Tots ens necessitem i això facilita i millora els serveis i la gestió de la despesa. De la mateixa manera això passa a nivell de relació d’una corporació amb la ciutadania i la xarxa d’entitats.
.../... (cont.)

Una extrapolació: del Parlament a l'Ajuntament

7.12.10

Després de cada procés electoral toca fer anàlisis i valoracions dels resultats. I, amb elles, veure on han anat els vots perduts i d'on han vingut els nous, és a dir, es busca una explicació més o menys lògica de per què han canviat aquells resultats.
De la mateixa manera, podem fer una extrapolació dels vots obtinguts en un altre escenari per poder treure'n alguna conclusió. Ja se sap que cada procés electoral segueix unes directrius diferents però sí que podem mirar si els comportaments són semblants d'alguna manera.
Si agafem els resultats de les eleccions al Parlament d'aquest any 2010 a Calella i fem una extrapolació com si fossin Municipals, ens trobem amb la següent distribució de regidors:
CiU: 9, PSC: 3, PP: 2, ERC: 2, IC: 1
Actualment a Calella no hi ha representació d'Iniciativa i, per tant, aquest regidor no tindria, en principi, propietari. I d'altra banda ja sabem que el comportament en les dues eleccions no són els mateixos.
Per això he anat a fer la mateixa extrapolació amb els resultats del 2006. En aquell cas ens donaria:
CiU: 8, ERC: 4, PSC: 3, PP: 1, IC: 1
Només caldria sumar els vots d'IC amb els del PSC i el resultat quedaria corregit de la següent manera:
CiU: 7, PSC: 5, ERC: 4, PP: 1
I aquest és, exactament, el repartiment dels regidors en el Consistori actual.
Tornem ara a les eleccions d'aquest 2010, i sumant els vots d'IC als del PSC ens donaria:
CiU: 9, PSC: 4, PP: 2, ERC: 2
Aquest podria ser, doncs, el possible resultat, amb totes les reserves, és clar, de les eleccions Municipals del 2011.
Fem, però, algunes consideracions seguint la distribució sociològica de Calella, segons les meves apreciacions personals. Normalment, el paper del PP a les Municipals és més discret que en aquelles d'àmbit superior, cosa que, en principi, es podria repetir el proper mes de maig. Per una altra part, hi ha un vot d'origen immigrant que, ara per ara, és de destí incert, encara que, per a mi, es podria repartir d'una manera força igualada i en una quantitat no massa elevada. Ja ho veurem.
I, finalment, no hem d'oblidar que en aquestes eleccions al Parlament hi ha hagut un vot independentista diferenciat, el de SI i Rcat. En el cas que es presentés una candidatura d'aquest caire o que sabés recollir aquest vot, podria treure un regidor en detriment del PSC. Això sí, mantenint-se sempre la majoria absoluta de 9 regidors per a CiU:
CiU: 9, PSC: 3, PP: 2, ERC: 2, SI-R: 1
Un darrer comentari mereix el vot a PxC i Cs. No sembla gens probable que es pogués sumar, ni que arribessin a formar una opció, ja que són vots "robats" a altres opcions i a l'abstenció, però sí que cal tenir en compte que amb el seu número es podria aconseguir un regidor per a una hipotètica nova candidatura. En aquest cas el perderia ERC o potser el PP que és qui acostuma a treure pitjor resultat entre aquestes dues formacions a nivell municipal.
CiU: 9, PSC: 3, ERC: 2, PP: 1, SI-R: 1, PxC-C: 1
Totes aquestes extrapolacions estan fetes a partir dels resultats en vots obtinguts a les eleccions al Parlament de 2010. En tots els casos CiU obté una majoria absoluta de 9 regidors.
Una altra cosa seria que aparegués una nova candidatura que no seguís els patrons clàssics dels partits presentats fins ara, és a dir, que pogués sumar vots de diverses de les formacions actuals per tenir un origen més transversal, cosa que sí que pot passar, o que només pot passar, en el cas d'uns comicis municipals.
........................................
(Podeu veure el quadre comparatiu aquí)

Dels blocs a les Xarxes socials

17.6.10

Activisme social a la xarxa

12.1.10

Taula rodona amb:
Josep Barri, impulsor de la Maresmesfera i blocaire
Bernat Costas, politòleg i blocaire
Andreu Sala, membre de l'ONG 'Dentistas sobre ruedas' i blocaire
Jordi Teixidó, impulsor del diari electrònic "Tu ets Cabrils"
Modera: Francesc Ponsa, periodista i blocaire
---------------------
Divendres, 15 de gener de 2010, a les 20 h.
Biblioteca de Cabrils

Nadal '09

25.12.09


Acte públic

16.11.09


Entrevista

27.2.09

Parlem amb Josep Barri, músic de cobla, blocaire i maresmenc de socarrel. Fa tres anys i mig que des del seu blog "vilapou" mostra la seva personalitat deixant la porta oberta a un diàleg constant.
A què es dedica professionalment?
Sóc contrabaixista i toco a la Cobla Ciutat de Mataró i, a més, administratiu en una empresa tèxtil. Dos sectors tocats sempre per la crisi.
I què li agrada més de la seva feina?
M'agrada la música i veure com la gent s'ho passa bé... encara que sigui escoltant sardanes.
I menys?
Tot i ser una dels nostres trets diferencials, la música de cobla no està suficientment valorada.
Però la seva afecció, en realitat, és...
El que m'agradaria de veritat és saber tocar bé uns quants instruments, encara que vaig començar a estudiar matemàtiques i arquitectura. M'agradaria saber de tot.
Com a persona, com es definiria?
Crec que sóc normalet, del piló. Una mica tímid i llunàtic, com a bon Cranc, i intento estar preocupat pels demés.
Llibre, pel·lícula i música preferida?
Un llibre que encara no he llegit, Incerta glòria, de Joan Sales; una pel·lícula, Tasio, i tot això regat amb música de Jazz (amb majúscules).
L'esport que li agrada més és...
El bàsquet.
Si tingués poder polític, què seria el primer que canviaria?
Intentaria obrir la política als ciutadans i, a canvi, els exigiria més participació i compromís. A partir d'aquí seria més fàcil canviar coses.
I si fos milionari, en què es gastaria els diners?
Sempre he dit que si jo fos milionari, tots viuríem més bé...
Un fet històric que l'hagi impressionat especialment?
No ho sabria dir, però potser qualsevol que s'hagi lograt amb les aportacions i la lluita de molta gent, sumant molts petits esforços.
Qui és el seu heroi o la seva heroïna?
Cap en especial. Com deia abans, valoro molt la col·lectivitat.
En una amistat què és el que valora més?
La sinceritat.
I en una parella?
Igualment, la sinceritat. La relació de parella és el grau més alt d'amistat.
Per què li agrada viure al Maresme?
Hi visc des del meu primer dia i em sembla que aquí tenim de tot, en situació, en paisatge, en recursos, i en gent.
I què hi troba a faltar?
Diguem que m'hi sobra una mica d'egoisme i individualisme.
Com a blocaire, quina és la seva opinió sobre aquest mitjà del qual vostè és un habitual?
El blog et dóna la possibilitat de deixar anar tot allò que tens ganes de dir i, al mateix temps, de sentir les opinions dels que et llegeixen. És un espai on pots mostrar la teva personalitat però quedant obert a un diàleg constant.
Per cert, per què les escales són les protagonistes del seu bloc?
No sé si mai us heu fixat en els enfustissats on toquen les cobles. La veritat és que n'hi ha de força "perillosos". Un dia i per culpa d'una escala que no era al seu lloc vaig caure i em vaig trencar un braç. Vaig decidir que algun dia ho explicaria al món. El descobriment dels blogs em va permetre parlar de la meva vida de músic i de tot allò que em vingués al cap. I a cada escrit hi afegeixo una escala, com a homenatge. Ja porto 3 anys i mig amb el blog "vilapou".
Com a músic de cobla, com veu el futur sardanista a casa nostra?
En quant a músics no crec que mai hi hagi problema, però els balladors s'estan fent grans i la pedrera no acaba de pujar. Em sembla que algun dia s'haurà d'anar replantejant el tema de les ballades i reconvertir-les en audicions. Però cal l'esforç de tots. La música s'ho val.
Quins projectes té per endavant en el món real i en el món virtual?
En el món real només espero anar vivint la vida i gaudir-la amb els meus. En quant a aquesta virtualitat en que em moc, m'agradaria potenciar els processos participatius de la gent amb les administracions i els poders públics i polítics, lograr establir més canals de comunicació real entre els de dalt i els de baix per anar reduint les distàncies que ens separen.
-----------------------------
Publicat al Diari Maresme per Ramon Teixidó

Una transardana

7.8.08

Molt s'ha parlat sobre la manca d'evolució de la sardana i/o la seva necessària adeqüació a un format més assequible a la gent jove (quina mania en voler treure la sardana de la plaça o de l'auditori i portar-la a la discoteca o llocs per l'estil!). Però de coses ja se n'han fet i d'experiències déu n'hi do de les que hi ha. Hem vist la sardana de set tirades, la sardanova, i també aquesta altra innovació que no per haver tingut poc ressó, no és interessant: la Transardana.
Aquesta creació de Marcel Casellas, un autèntic innovador, sacsejador i revolucionari de la nostra música tradicional i popular (en el sentit més ampli de la paraula), és una variació sobre la base de la sardana curta, conservant la seva estructura, el compàs i aspectes melòdics i rítmics, però fent incursions lliures en tota mena d'estils. L'orquestra, en aquest cas, ajunta els instruments de la cobla amb altres com el saxo, el piano,la mandolina, l'acordió, la tuba, la guitarra o les percusions.
El resultat és molt interessant.

Article de Pilar Rahola

9.6.08

Interessantíssim article de Pilar Rahola a La Vanguardia:
"¿Está agonizando la sardana?"

Un estàndard de jazz

20.5.08

Per què no atrevir-nos amb un estàndard de Glen Miller? Pot una cobla interpretar jazz?
Evidentment que sí i si, a més, li afegim els instruments d'una formació de rock o reforcem la secció convenient de la cobla, podem arribar a qualsevol tessitura que ens proposem.
Provem a escoltar aquest Moonlight Serenade, arranjat per l'ocasió per en Xavier Roger, "Richie", i interpretat per la formació de Santi Arisa i la Coblamporània.

Primera entrada amb cobla

28.4.08

A partir d'haver creat al Facebook un grup anomenat "La Cobla i La sardana, referents musicals de Catalunya", voldria iniciar avui un seguit d'escrits que vagin acompanyats d'una peça de música de cobla, o per a cobla, o amb cobla, sigui la modalitat que sigui.
El que jo voldria reivindicar és la modernitat, l'actualitat i les possibilitats que té la cobla, al mateix temps que reivindicar-ne la musicalitat, la sonoritat i la seva condició de formació clàssica.
Una mena d'embolic prou interessant...
Per començar una sardana de Pau Casals: Sant Martí del Canigó.

Es podria analitzar molt. Dir que tira 38/155, llarguíssima... Podem parlar del potent inici dels curts, de la introducció que fan cap els llargs, el cant dels fiscorns, les trompetes, el creixent amb la tenora, la força de les canyes per anar a parar al cant del tenor, suau, cuidat, melangiós i, després, el xiuxiueig de tots els instruments que ens porta a un tranquil final...
Ens podem imaginar el Canigó, el Monestir, el Pirineu sencer, o res de tot això. Però aquí és on hi ha la sensibilitat de cada persona. Pel demés ja hi ha els especialistes.
I voldria acabar aquesta primera entrada amb una altra ració de música. I aquesta vegada amb formació de cobla i formació de rock. És perfectament compatible. La Dharma i la Cobla Mediterrània en una versió sobre aquella obra de Pau Casals.

La Cobla al Facebook

28.2.08

Fa un temps vaig sentir a parlar meravelles del Facebook, allò que en diuen una xarxa social per contactar entre persones relacionades per alguna mena d'amistat més o menys real, més o menys virtual...
Allà em vaig fent amb vells amics del blog, coneguts reals i personalitats totalment desconegudes del tot. És un bon entreteniment. M'adhereixo a causes, reivindicacions, grups...
El diumenge vaig decidir crear-ne un de grup. Serà el meu primer (i probablement únic) estudi sociològic. S'anomena: "La Cobla i la Sardana, referents musicals de Catalunya".
Estaria bé poder aplegar molta gent sota aquest paraigües virtual i poder donar opinions deshinibides sobre què en pensem realment de la nostra música, de la Cobla i de la Sardana.
L'experiment ha quedat inaugurat.

1a. trobada blocaire calellenca

6.12.07

1a. TROBADA BLOCAIRE CALELLENCA
15 de desembre de 2007
a 2 quarts de 10 (de la nit) a Ca la Nuri

Calella, ciutat pionera en tantes coses, no ha quedat enrera en el tema dels blocs. És per això que hem pensat que podríem fer una trobada de blocaires/bloggers locals.
Ja està clar que aquestes dates són una mica complicades però si fem un esforç, trobarem un forat per seure a taula tots junts i parlar de les nostres dèries.

(*)vilapou
(*)Saül Gordillo
(*)El tros
(-)No em barrufa...
(-)Estimo Catalunya!!!
(*)Montserrat Candini
(*)El blog d'un caminant
(-)Jaume Puig
(-)Carrasclet61
(-)08370
Mitjons desparellats
(-)Barri de mar
(*)Blog de l'Enric
Sergi Cardó
(-)Raquel Xiberta: el meu racó
(-)Parlem de tot una mica
(-)Fòrum Ciutadà
(*)Bloc d'Esquerra de Calella

En coneixeu cap més?
----------------------------
(*)Han anunciat la seva assistència
(-)Han confirmat la seva absència
----------------------------
Articles relacionats:
Saül Gordillo: Sopar de blocaires de Calella, amb alcalde i cap de l'oposició
No em barrufa...1a trobada blocaire calellenca
El tros: 1a. trobada blocaire calellenca
vilapou: Trobada de blocaires calellencs
Montserrat Candini: Trobada de blocaires calellencs

Músics i genteta

18.10.07

La meva àvia quan parlava d'aquella gent que volíen aparentar el que no eren, que no teníen cap mena de classe, vaja, els deia genteta. Hi ha senyors, hi ha gent i hi ha genteta.
A la Cobla Els Santis passa una mica el mateix. Hi ha músics, músics i genteta. He insistit dues vegades en la paraula músic perquè no sigui dit que critico la seva sapiència artística, que no ho faig, sinó per constatar que ho són molt de músics, però que també hi ha genteta.
Els Santis són una mica estirats, són d'aquells que es barregen poc amb la gent ordinària.Ells sempre caminen uns cinc o deu centímetres per damunt del nivell del terra, mentres et miren, si et miren, amb una condescendència insultant.
Probablement el primer que et poden dir, si mai coincideixes amb ells en algun aplec, és allò de:
-Oi que es nota la diferència? Realment estem per sobre de la Ciutat de la Principal!
-I tant, i tant!!! (Què els has de dir?)
I quan després d'una de les seves magistrals interpretacions, el públic els demana una repetició, ells, tot somrient, pleguen veles i deixen el personal amb uns quants pams de nas, si no és que els engeguen a dida, per aital atreviment.
També hi podem trobar, entre la genteta, aquell que, també entre somriures, se sap els historials acadèmics de tothom per, així, poder menysprear, ridiculitzar i, si pot, expulsar del temple, a qui no s'acosti mínimament al seu currículum...
I què no dir d'aquell sentit de la propietat de la Cobla, que és seva, seva i seva?
Genteta, que deia la meva àvia, genteta.

Estic emprenyat

24.9.07

En el món aquest de les cobles hi un factor que encara que també es repeteix en les demés feines, aquí té un funcionament una mica especial.
Es tracta dels canvis de cobla que fan els músics, els canvis d'empresa com si diguéssim.
Aquí, quan un músic decideix canviar de cobla o, al revés, quan una cobla decideix canviar algun músic, es produeix moltes vegades una espècie d'efecte "dominó". És a dir, si jo fitxo a aquell, allà queda un buit que es cobrirà amb un músic que vindrà d'una tercera cobla, i així fins a tancar el cercle.
També vull ressaltar que fins fa poc no es firmava res ja que es considerava que amb la paraula donada n'hi havia prou. D'un temps ençà però, i amb l'aparició del Sindicat de Músics, es signen uns contractes de compromís que pretenen posar una mica d'ordre en cas de desavinences. Algun dia en parlarem del Sindicat...
Però avui estic emprenyat! Per què?
Suposem una cobla anomenada "Els Santis", per exemple. (I per què m'ha vingut al cap el nom de Santi ara?).
A la Cobla Els Santis s'ha produit una baixa, la qual ha estat coberta amb un músic de la Cobla A, i la d'aquest, amb un de la Cobla B, la qual està buscant com refer-se amb algun altre element. Fins aquí cap problema.
Però ara resulta que Els Santis es volen tirar enrera, és adir que el músic que plegava, ara no plega, mira que bé. I no estan pensant en res més que dir-li al substitut que havien trobat que "donde dije digo, digo que no, y búscate la vida, resalao".
Com es pot jugar d'aquesta manera amb la gent? I la paraula? I les persones?
-Mira noi, que ja no et necessitem, i si allà on estaves han trobat algú, doncs mala sort...
Quins collons!
No és ja el "prestigi" de les cobles o del món de la sardana, és, senzillament, que les coses no es fan així.
Espero que tot torni al seu lloc i ningú en surti perjudicat. De moment només sé que jo estic emprenyat i ho havia d'explicar a algú.
Seguirem la trajectòria de la Cobla Els Santis, us ho ben asseguro.
-----------
I mira si estic emprenyat que m'he desfogat publicant això en dos blogs alhora, apa!

Nydia i Rodasons

7.8.07

Fa uns dies va córrer la notícia que els programes Nydia i Rodasons desapareixien de la graella de Televisió de Catalunya a partir de la propera temporada o, millor dit, es refonien en un de nou.
Això, que en un principi no hauria de ser una mala notícia, es convertia en un pèssim auguri quan es coneixia que el nou programa tindria una durada de 30 minuts.
30 minuts a la setmana per parlar de música de cobla, dansa i música popular i tradicional, com a mínim, la veritat és que sembla un acudit de molt mal gust. Però quan això és negat i rectificat pels caps de programació amb una celeritat i rotunditat inaudites, es reconverteix en una mala notícia de veritat.
Coneixent el que s'ha fet i s'està fent amb la nostra música, puc assegurar que aquest tema no és cap casualitat. La reducció, com a pas previ a la desaparició d'aquests programes és un fet que no tardarà massa a arribar. Igual que s'ha fet amb els programes de ràdio (Mans, Sardanes, So de Cobla...), la graella de la televisió pública no dubtarà gaire a foragitar aquest so i aquesta música, encara que sigui passant-los a qualsevol mena "de noves formes de difussió", com podríen ser la TDT o la televisió per Internet. Temps al temps.
Val la pena llegir l'escrit que ha fet en Titot al seu bloc i reflexionar-hi. Jo vaig un pas més enllà i sí que afirmo que el canvi de govern hi ha influit. No perquè l'anterior fos bo, si no perquè a l'actual no li fan cap falta les caretes. En aquests moments, els responsables culturals del partit majoritari al govern poden fer tranquilament el que els vingui bé en nom de qualsevol igualtat o diversitat. La vergonya que els produeix (a ells principalment, però també a una gran part dels catalans) sentir el so de la cobla o dels instruments tradicionals en qualsevol contexte que hauria de ser considerat normal, ja sigui una programació en horari principal, o sigui un esdeveniment important, aquesta vergonya, ja no la volen suportar més. I, desenganyem-nos, ERC aquí no hi pinta (ni s'atrevirà a dir) res de res.
Quan s'està parlant de fer referèndums sobre la nostra sobirania i els nostres drets, jo començaria per proposar-ne un de molt menys ambiciós, però també prou aclaridor. Preguntaria si els catalans acceptem la música de cobla i la sardana com a característiques del nostre país. Un NO rotund alliberaria a molta gent d'aquella vergonya de la que parlava abans. Jo mateix en faria propaganda d'aquest NO des de dalt dels enfustissats.
Ja va siguent hora d'acabar amb aquestes estratègies d'anihilament cultural, perquè després vindran les de totes les demés expressions que ens caracteritzen. Això sí, sempre en nom de la diversitat, la igualtat i la multiculturalitat.

Un meme

20.10.06

Ha tornat a circular un altre "meme" per la blogo-catosfera. Aquest va de música i consisteix en 10 preguntes sobre un mateix, que s'han de contestar amb títols de cançons d'un autor concret i representatiu per cadascú. Senzill, no?
Un servidor, degut a la seva trajectòria, es veu moralment obligat a fer-lo, encara que no sàpiga que ningú li hagi passat, però ho farà amb una petita variant. No agafaré un determinat autor si no un gènere complet: les sardanes, evidentment. Per tant cada pregunta serà contestada amb el títol d'una sardana, a la que afegeixo l'autor i el tiratge per si algú la vol ballar, comptar i repartir.
Som-hi:
Home o dona? El rei de casa (Jordi Paulí i Safont) 35-83
Descriu-te: Esperit sempre jove (Joan Lázaro i Costa) 32-83
Què senten les persones sobre tu? Un home bo (Rafael Ferrer i Fitó) 33-87
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Temps passat (Enric Morera i Viura) 39-55
I l'actual? Moments de felicitat (Joan Vilà i Ayats) 37-75
On voldries estar ara? Collint ginesta a Montserrat (Cassià Casademont i Busquets) 25-71
Com ets respecte l'amor? Sempre a punt (Miquel Humbert i Rius) 31-61
Com és la teva vida? La vida és un somni (Josep Rius i Descàrrega) 33-83
Què demanaries si tinguessis un sol desig? Cent anys endavant (Xavier Forcada i Reus) 27-79
Acomiada't: Per sempre catalans (Joaquim Soms i Janer) 31-69

Escolteu sardanes (!?) (No radiat, evidentment)

4.10.06

Totes les cadenes, tant de ràdio com de televisió, refan les seves programacions, normalment, un parell de cops l'any. Això, que acostuma a coincidir amb l'arribada de l'estiu i la tardor, serveix per donar nous aires a les emissores i adeqüar-les a les necesitats que els programadors consideren que han de cobrir. Així, surten nous programes, en cauen d'antics i es retoquen els horaris d'altres.
A Catalunya Ràdio existeix un programa dedicat al món de la Sardana i la cultura popular que porta per nom Mans i que, de fet, és l'únic a tota la graella de les emissores públiques de la Generalitat. El trobem en antena els dissabtes i els diumenges i a la darrera remodelació se li han retocat els horaris: els dissabtes avança la seva hora d'inici fins a les 6 (??!!) del matí per durar 2 hores i mitja, és a dir, de 6 del matí a 2 quarts de 9. "Prime time" que en diuen. Els diumenges el tenim de 2 quarts de 8 a 2 quarts de 9.
Em poden dir els cap-pensants de les nostres ones públiques quin segment de ciutadans pretén trobar o pot trobar els dissabtes a les 6 del matí el pobre director del programa? O és que ja es tracta d'això?
Suposo que sóc jo qui està equivocat, qui no està al dia, qui ha quedat ancorat en estils ja superats. Perquè al cap i a la fi, Catalunya Ràdio dedica 3 hores i mitja a la setmana a la "nostra" música. Quin altre estil està tan ben cuidat a la radiodifussió nacional? Cap, segur. I, a més, no he dit que existeixen 2 programes 2 (!) dedicats a la Sardana que s'emeten exclusicament per internet. Ooooooooohhhh!!!
Repeteixo, quin altre tipus de música o fet cultural té aquest tractament a les emissores públiques de la Generalitat? Cap, segur!
Després d'això encara recordo aquell locutor de Catalunya Cultura que un dia va dir, en directe, que 23 anys de CiU havien fet més mal a la Sardana que tot el franquisme (ho juro, ho juro). Llàstima de no saber qui era aquella patum de la nostra cultura, encara que probablement és el mateix que fa un parell de setmanes vaig tornar a sentir que deia, parlant de la música catalana en general, que estàvem sortint de 23 anys de no-sé-què i vaig deduir que ara sí que anem bé (?).
Probablement sí que sóc jo el que està equivocat, però aquest estil no m'agrada.
La carrincloneria i el provincianisme barat que es vol fer creure que envolta el món de la Sardana i la música tradicional, fent sempre comparacions amb músiques d'altres terres, només és patrimoni d'aquells que ens volen vendre una modernitat i una multiculturalitat totalment venguda als interessos particulars i electorals.
Així ens va!

Final ... o no? (no radiat, evidentment)

22.4.06

El dia 2 d'abril de 2006 s'ha acabat el programa Sardanes a Catalunya Cultura, i per tant s'han acabat aquests petits escrits que jo els enviava i ells llegien. Fins aquí, res massa greu; em refereixo a això dels meus petits articles o anècdotes de la "suferta" vida del músic (de cobla).
Però hi ha una cosa que sí que em sembla important, important i greu. Catalunya Ràdio és la cadena d'emissores de la Generalitat de Catalunya, és a dir la ràdio pública. Considero que té un seguit d'obligacions "morals" o culturals envers la societat. Una d'elles és la difussió de la música tradicional del país, i, conseqüentment, la realització de programes que l'ajudin, la donin a conèixer i la potenciïn. De les tres emissores que té la cadena, cada una d'elles tenia un programa específic. Ara ja en queda només un: Mans, a Catalunya Ràdio, els dissabtes i diumenges de 7,30 a 8,30 h. Horari de màxima audiència. El programa So de Cobla de Catalunya Música i Sardanes de Catalunya Cultura han desaparegut.
La direcció de la senyora Montserrat Minobis primer i d'Oleguer Sarsanedas després ens han deixat en aquesta posició, però considero que ells només són uns peons de tota aquesta partida. Fent un símil futbolístic, la Minobis ha centrat i en Sarsanedas ha rematat de cap. Total, és una jugada del partit, i això és el que em preocupa: només és una jugada del partit, i el partit continua. I aquest partit té uns organitzadors, uns promotors, uns entrenadors, uns presidents de la Lliga... On volen anar a parar?
Ja sé que la sardana no és una cosa transcendental, però és la nostra dansa, és la nostra música. I això ens fa vergonya! Som incapassos de defensar-ho? Som incapassos d'escoltar música "nostra" en horaris normals sense posar-nos vermells pel que pensaran els de fora?
Ara em diran que s'ha aumentat la quantitat d'interpretacions repartides en tot l'horari, que són nous temps, noves èpoques, noves tecnologies, Internet..., resumint, que no queda bé posar aquesta nostra música tan...carrinclona. Això sí, podrem escoltar músiques del món a totes hores, del món mundial que hi ha més enllà de les nostres fronteres (fronteres irreals, perquè tampoc en tenim de reals).
Segurament (diran) m'equivoco en moltes coses de les que acabo d'escriure, però em sembla que no. Em considero tan "modern" i "actualitzat" com el que més, però m'agrada aquesta música, els seus instruments, el seu timbre, el seu so. I us asseguro que no té res a envejar a les dels altres llocs.
Sé que ells, els de dalt, els d'ara i els de després, ni em llegiran ni em faran cas, però tinc més raó del que sembla.
I ells ho saben.

Radiat el 2 d'abril de 2006

3.4.06

Hola, bon dia!
Avui, i no sé per què, voldria parlar del final de les audicions. Com tots sabreu, les audicions es composen tradicionalment de sis sardanes, al final de les quals es fa una repetició d'un curt i un llarg de la darrerra. El repicó és com un comiat, com un petit homenatge que es fan els músics i els balladors per celebrar l'acabament de la trobada.
De repeticions també se'n fan quan una sardana ha agradat molt al públic. Seguint aquesta regla de tres, si la interpretació de la sardana ha agradat molt a la cobla, seria just que ella mateixa es concedís fer un bis, encara que la cobla normalment hi té molt poc a dir.
D'un temps cap aquí el que s'ha posat de moda és fer dues repeticions al final, però no com una concessió dels músics sinó com una exigència dels sardanistes. No diré pas que no m'agradi com a músic que es valori la feina ben feta, però sí que voldria que això no es convertís en una tradició forçada. Crec que la segona repetició només s'hauria de demanar en ocasions especials en què la ballada hagi sortit realment rodona. Però si el públic ho demana, tocarem les repeticions que facin falta.
Bé, doncs com que sembla que s'ha acabta l'audició direm allò de: Fora!, cop final i, VISCA!!

Radiat el 26 de març de 2006

26.3.06

Hola bon dia!
Sembla que ja ha arribat la primavera. I al món de la sardana això vol dir que ja han arribat els aplecs. Cada diumenge en tenim un d'important com a mínim, i algunes setmanes n'hi poden haver uns quants a la mateixa hora i a pocs quilòmetres de distància.
Això dels aplecs ho podríem definir com una concentració de gent que s'acostuma a repetir força, que escolten tres o quatre cobles que s'acostumen a repetir d'un lloc a l'altre i que escolten unes sardanes que també es repeteixen a cada aplec. En tots aquests aplecs també hi ha un moment important, que és quan cada cobla interpreta una sardana obligada que acostuma a ser la mateixa per cada intèrpret durant tota la temporada. Aquesta sardana és gravada habitualment per molta gent amb els seus cassettes, mini-discs o MP3. Normalment els que les graven seran també els mateixos d'una manera repetitiva d'aplec a aplec.
El públic habitual ja coneix als músics, faltaria més, i acostuma a tenir petites xerrades amb ells, que també es repeteixen setmana sí setmana no, fent les mateixes brometes i els mateixos acudits.
Actualment hi ha el costum de fer dinars populars, que tenen sempre el mateix menú, arròs o fideuà i pollastre o no. Excepte els cuiners, la majoria de comensals es van repetint també d'aplec a aplec.
No voldria acabar aquest comentari sense dir que els músics estem encantats de poder tenir uns quants aplecs fixos que ja ens apuntem a l'agenda tant punt l'acabem de comprar. I que durin.
Però després tothom es pregunta què cal canviar al món de la sardana perquè el jovent s'hi apunti abans dels trenta-nou anys.

Enviat el 9 de març de 2006

9.3.06

Hola bon dia!
Avui estava pensant que he de trucar als companys de la cobla per quedar pel diumenge. Això d'anar uns quants sempre en el mateix cotxe en diem fer línia. Així podem tenir la línia de la costa, la línia fantàstica, la línia rara, la línia dels de can fanga, etc. Cada cobla acostuma a anomenar d'alguna manera els grups de músics que van sempre junts.
Però el que ja és una mica més difícil és dir l'hora, ja que la línia acostuma a fer més d'una parada, i s'ha de calcular l'hora a la que passaràs per cada poble. Però amb el temps un s'acaba fent un especialista d'això de calcular trajectes. És clar que també has de tenir en compte que et pots trobar les caravanes dels "domingueros" a l'estiu, o alguna cursa de bicicletes, o uns quants camions si vas per l'Eix Transversal, els semàfors de Bordils, Celrà o Calella, i també aquell avi que va tranquilament per la carretera explicant com ha canviat el paisatge des de que es va comprar el primer cotxe.
I quan et sembla que ja saps a quina hora has de quedar, hi has d'afegir el retard habitual de cada músic, començant per tu mateix. Total, una feina d'enginyeria.

Radiat el 19 de febrer de 2006

19.2.06

Hola, bon dia!
Com ja sabreu alguns, vaig començar les col.laboracions en aquest programa gràcies a què escric un bloc. Doncs l'última que corre per aquest "mundillo" dels blocs és fer un MEME. Us explico: es tracta de dir 5 manies o rareses personals. Si m'ho permeteu, avui faré un MEME musical.
1. Abans de començar una audició sempre segueixo el mateix ordre: muntar el faristol, desenfundar l'instrument, col.locar bé la funda, situar bé la cadira i afinar. Sempre que puc per aquest ordre.
2. No m'agrada que mentre estic tocant s'acosti un sardanista a dos dits de la cara per mirar a la particel.la el nom i el tiratge de la sardana. I a sobre ho acabi preguntant.
3. No suporto els músics que a les sardanes de conjunt dels aplecs es dediquen a tocar coses que no hi ha al paper.
4. M'agrada mirar les rotllanes en què la gent somriu i disfruta la música.
5. No m'agraden els balladors que no consideren bona una sardana pel fet de no ser "balladora".
Bé, ja està, i ara toca passar el MEME a 5 persones, que si volen, el poden continuar: el passo a en Quim, la Jordina, en Sergi, en Toni Martín i en Xavier Solà.
Que hi hagi sort!

Enviat el15 de febrer de 2006

15.2.06

Hola, bon dia!
Escric aquest correu després de veure un partit de futbol per la tele. Aquest any, entre el Barça a la Lliga i la Champions i l'Espanyol, a la Copa i a la UEFA, podem disfrutar força del futbol. Però el que m'ha fet gràcia del partit que acabo de veure és que l'àrbitre portava un micròfon i un auricular, sembla ser que per comunicar-se amb els seus ajudants. Això m'ha fet pensar en que l'àrbitre també podia aprofitar per escoltar música o les darreres notícies d'actualitat mentre feia la seva feina. De vegades sembla que estan pensant en qualsevol cosa menys en el partit que estan pitant.
Però parlem de músics i de sardanistes. He conegut alguns músics que en plena Lliga portaven l'auricular escoltant en Puyal mentre estaven tocant una audició, i no us enganyo. Això, i en un altre nivell, es veu que també ho feia en Tete Montoliu. A mi em fa una mica de por, perquè sempre m'ha semblat que segons l'emoció de la jugada, el ritme de la sardana se'n podria resentir. Imagineu una jugada d'aquelles d'en Ronaldinho, en la que es passa a cinc o sis contraris i després fa gol, si el tenor solista de la cobla portés un auricular i seguís el joc. El cant podria anar fent canvis de ritme fins acabar en un pinyol sostingut de onze o dotze compassos mentre el músic es posa dret i aixeca la tenora com si celebrés un gol. Pobres balladors! I si el que escoltés el partit fos el contrabaixista, quins canvis de ritme i podrien haver; es podria passar d'una sardana a un fox i acabar en un bolero.
Vaja, que millor no barrejar el futbol i la feina, que mai se sap com pot acabar la cosa...i el partit.

Radiat el 29 de gener de 2006

29.1.06

Hola bon dia!
Estem passant ara aquells dies que van de les festes de Nadal a Carnestoltes. Pels músics el Carnestoltes significa el canvi de temporada, és a dir que el canvi ve marcat per la disbauxa del Carnaval.
El canvi de temporada vol dir, entre d'altres coses, que hi pot haver canvi a la plantilla dels músics i, sobretot, canvi de vestuari. Això és molt important! I no ho és tant pel nou vestit que es tria si no per les discusions que això pot provocar. Normalment ja està clar que es necessita roba nova, però el que és realment difícil és trobar-ne una que agradi a tothom i després, trobar qui se'n cuidarà de la feinada de buscar la roba, les talles, anar a provar, anar-ho a buscar.... Aquest tema ha portat problemes importants en algunes Cobles. I podem donar gràcies que ara es canvia el vestit d'hivern que sempre és molt més clàssic i dóna menys possibilitats, però quan arriba l'estiu, la feinada es multiplica. Que si americana o no, corbata o coll obert, camisa per dintre o per fora, camisa o "polo" o samarreta, sabates o sandàlies, amb mitjons o sense, colors vius o pàlids, a la moda o clàssics.
Quan s'acosti l'estiu ja tornaré a entrar en el tema.

Radiat el 22 de gener de 2006

22.1.06

Hola bon dia!
Sembla que ja han passat totes les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis. Ara ens toca tranquilitat i a esperar el bon temps amb el que vindran els aplecs i les ballades. Pels músics, tocar aquests dies de festa és una mica empipador (per dir-ho bé), ja que s'han de compaginar els dinars, la família, les festes i anar a tocar. No s'acostuma a tocar massa però sempre t'enganxa algun dia. Si és Nadal malament per allò de la nit anterior. Si és Sant Esteve igual, pels menjars que portes ja fets. El dia de Cap d'Any és mortal perquè les sardanes et retrunyen al cap i no es pot aguantar. I si a sobre has d'anar a tocar el dia 1 de gener a les 7 del matí a veure com surt el sol,... ni m'ho imagino. Com a mínim hi ha dues cobles que ho fan. Pobres!!
Un altre cas és el de la Cavalcada de Reis. És un dia maco perquè veus les cares de felicitat dels nens quan veuen els Reis, i com els donen caramels, i com els tiren pel cap dels músics. Molt maco. Aquest any m'ha tocat fer-ne una de cavalcada. Llàstima que anava plovinejant i al final els músics vam acabar corrent cap a l'Ajuntament on al menys hi havia lloc per aixoplugar-se. Sembla ser que els Reis no es van enfadar perquè l'endemà vaig trobar algun regal al balcó.
Bon Any a tothom!

Radiat el 18 de desembre de 2005

18.12.05

Hola bon dia!
En el moment que escric això m'acaben de tornar el meu primer mòbil. És una antigualla encara que només té 12 anys. Ha evolucionat molt aquest tema! Abans els músics marxaven el matí i tornaven a la nit o a la matinada i no feia falta trucar a no ser que fos una emergència. Avui dia com que fins i tot els nens ténen mòbil, doncs es truca a casa cada moment (o no). Encara recordo quan la cobla on jo tocava va comprar un mòbil. Va costar quasi tant com una audició sencera: més de 60.000 pessetes de fa 15 anys. Això sí, la nostra cobla tenia mòbil i les altres no. Al cap de 2 anys, tots els músics en tenien un de més petit i el de la cobla semblava un telèfon de sobretaula. És el progrés. I d'aquí quatre dies connectarem el portàtil i podrem publicar directament les cròniques i els comentaris de les audicions. El que deia, el progrés.

Enviat el 15 de desembre de 2005

15.12.05

Hola bon dia!
Quan cada diumenge dieu les audicions que es fan durant el dia, trobeu que hi ha cobles que en fan dues o tres i sempre surt el comentari dels desplaçaments i de si arribaran a l’hora o no. Sobre això us voldria explicar un cas real que es va donar en una cobla ja desapareguda.
Era un 11 de setembre i el representant va acceptar fer una audició a la vora de Sant Quirze de Besora a dos quarts de 5 de la tarda i una altra a les 7 al Maresme. La lògica ja deia que no s’arribaria a temps de cap manera. Amb una gran visió de la jugada el representant va decidir començar puntualment a les 4 i així guanyar mitja horeta. Van tocar la primera sardana amb només 2 o 3 persones que s’ho miraven de lluny. Quan van acabar la sardana es va acostar un d’aquells homes i els va dir:
-La sardana ha estat molt bé i veig que heu aprofitat el temps per assajar, perquè l’audició comença d’aquí a mitja hora, i són 6 sardanes.
A dos quarts de cinc varen fer l’audició normal i van arribar a l’altra amb més d’una hora de retard.
Evidentment no van tornar a ser llogats mai més a cap del dos pobles.
Com a “guinda” final us diré que a la nit tenien una tercera audició a la que també van arribar més de mitja hora tard. Total, un desastre.

Radiat el 4 de desembre de 2005

4.12.05

Hola bon dia!
Avui voldria parlar-vos d'un tema més tangible i més d'acord amb l'horari: dels dinars dels músics. Qui no ha sentit a parlar del que arriben a menjar els músics? He de dir que una de les coses que primer preguntem quan anem a tocar a una Festa Major o a un Aplec, és on dinarem. No em queixaré pas dels que ens donen avui dia, però tots enyorem els dinars de Festa Major d'abans. Els músics més veterans encara expliquen quan les famílies del poble es repartien els músics i se'ls emportaven a casa seva a menjar i dormir. Jo, com que no he tocat en orquestra ja no ho he viscut, però si que recordo un dinar on ens van portar fins a 7 plats, i us asseguro que les mesures no eren d'aquestes de restaurant de disseny. Eren altres temps. També recordo algun dinar en ple estiu en una terrassa amb dos parasols per 15 persones, i algun dia que la carn era més de color blau que vermell.
Però el dinar típic d'arròs de primer i pollastre rostit de segon continua situat al primer lloc de la classificació, tant per quantitat com per qualitat.
Que tingueu bon profit!

 
més vilapou - by Templates para novo blogger