Entrevista
27.2.09
Parlem amb Josep Barri, músic de cobla, blocaire i maresmenc de socarrel. Fa tres anys i mig que des del seu blog "vilapou" mostra la seva personalitat deixant la porta oberta a un diàleg constant.
A què es dedica professionalment?
Sóc contrabaixista i toco a la Cobla Ciutat de Mataró i, a més, administratiu en una empresa tèxtil. Dos sectors tocats sempre per la crisi.
I què li agrada més de la seva feina?
M'agrada la música i veure com la gent s'ho passa bé... encara que sigui escoltant sardanes.
I menys?
Tot i ser una dels nostres trets diferencials, la música de cobla no està suficientment valorada.
Però la seva afecció, en realitat, és...
El que m'agradaria de veritat és saber tocar bé uns quants instruments, encara que vaig començar a estudiar matemàtiques i arquitectura. M'agradaria saber de tot.
Com a persona, com es definiria?
Crec que sóc normalet, del piló. Una mica tímid i llunàtic, com a bon Cranc, i intento estar preocupat pels demés.
Llibre, pel·lícula i música preferida?
Un llibre que encara no he llegit, Incerta glòria, de Joan Sales; una pel·lícula, Tasio, i tot això regat amb música de Jazz (amb majúscules).
L'esport que li agrada més és...
El bàsquet.
Si tingués poder polític, què seria el primer que canviaria?
Intentaria obrir la política als ciutadans i, a canvi, els exigiria més participació i compromís. A partir d'aquí seria més fàcil canviar coses.
I si fos milionari, en què es gastaria els diners?
Sempre he dit que si jo fos milionari, tots viuríem més bé...
Un fet històric que l'hagi impressionat especialment?
No ho sabria dir, però potser qualsevol que s'hagi lograt amb les aportacions i la lluita de molta gent, sumant molts petits esforços.
Qui és el seu heroi o la seva heroïna?
Cap en especial. Com deia abans, valoro molt la col·lectivitat.
En una amistat què és el que valora més?
La sinceritat.
I en una parella?
Igualment, la sinceritat. La relació de parella és el grau més alt d'amistat.
Per què li agrada viure al Maresme?
Hi visc des del meu primer dia i em sembla que aquí tenim de tot, en situació, en paisatge, en recursos, i en gent.
I què hi troba a faltar?
Diguem que m'hi sobra una mica d'egoisme i individualisme.
Com a blocaire, quina és la seva opinió sobre aquest mitjà del qual vostè és un habitual?
El blog et dóna la possibilitat de deixar anar tot allò que tens ganes de dir i, al mateix temps, de sentir les opinions dels que et llegeixen. És un espai on pots mostrar la teva personalitat però quedant obert a un diàleg constant.
Per cert, per què les escales són les protagonistes del seu bloc?
No sé si mai us heu fixat en els enfustissats on toquen les cobles. La veritat és que n'hi ha de força "perillosos". Un dia i per culpa d'una escala que no era al seu lloc vaig caure i em vaig trencar un braç. Vaig decidir que algun dia ho explicaria al món. El descobriment dels blogs em va permetre parlar de la meva vida de músic i de tot allò que em vingués al cap. I a cada escrit hi afegeixo una escala, com a homenatge. Ja porto 3 anys i mig amb el blog "vilapou".
Com a músic de cobla, com veu el futur sardanista a casa nostra?
En quant a músics no crec que mai hi hagi problema, però els balladors s'estan fent grans i la pedrera no acaba de pujar. Em sembla que algun dia s'haurà d'anar replantejant el tema de les ballades i reconvertir-les en audicions. Però cal l'esforç de tots. La música s'ho val.
Quins projectes té per endavant en el món real i en el món virtual?
En el món real només espero anar vivint la vida i gaudir-la amb els meus. En quant a aquesta virtualitat en que em moc, m'agradaria potenciar els processos participatius de la gent amb les administracions i els poders públics i polítics, lograr establir més canals de comunicació real entre els de dalt i els de baix per anar reduint les distàncies que ens separen.
-----------------------------
Publicat al Diari Maresme per Ramon Teixidó
Una transardana
7.8.08
Molt s'ha parlat sobre la manca d'evolució de la sardana i/o la seva necessària adeqüació a un format més assequible a la gent jove (quina mania en voler treure la sardana de la plaça o de l'auditori i portar-la a la discoteca o llocs per l'estil!). Però de coses ja se n'han fet i d'experiències déu n'hi do de les que hi ha. Hem vist la sardana de set tirades, la sardanova, i també aquesta altra innovació que no per haver tingut poc ressó, no és interessant: la Transardana.
Aquesta creació de Marcel Casellas, un autèntic innovador, sacsejador i revolucionari de la nostra música tradicional i popular (en el sentit més ampli de la paraula), és una variació sobre la base de la sardana curta, conservant la seva estructura, el compàs i aspectes melòdics i rítmics, però fent incursions lliures en tota mena d'estils. L'orquestra, en aquest cas, ajunta els instruments de la cobla amb altres com el saxo, el piano,la mandolina, l'acordió, la tuba, la guitarra o les percusions.
El resultat és molt interessant.
Article de Pilar Rahola
9.6.08
Interessantíssim article de Pilar Rahola a La Vanguardia:
"¿Está agonizando la sardana?"
Un estàndard de jazz
20.5.08
Per què no atrevir-nos amb un estàndard de Glen Miller? Pot una cobla interpretar jazz?
Evidentment que sí i si, a més, li afegim els instruments d'una formació de rock o reforcem la secció convenient de la cobla, podem arribar a qualsevol tessitura que ens proposem.
Provem a escoltar aquest Moonlight Serenade, arranjat per l'ocasió per en Xavier Roger, "Richie", i interpretat per la formació de Santi Arisa i la Coblamporània.
Primera entrada amb cobla
28.4.08
A partir d'haver creat al Facebook un grup anomenat "La Cobla i La sardana, referents musicals de Catalunya", voldria iniciar avui un seguit d'escrits que vagin acompanyats d'una peça de música de cobla, o per a cobla, o amb cobla, sigui la modalitat que sigui.
El que jo voldria reivindicar és la modernitat, l'actualitat i les possibilitats que té la cobla, al mateix temps que reivindicar-ne la musicalitat, la sonoritat i la seva condició de formació clàssica.
Una mena d'embolic prou interessant...
Per començar una sardana de Pau Casals: Sant Martí del Canigó.
Es podria analitzar molt. Dir que tira 38/155, llarguíssima... Podem parlar del potent inici dels curts, de la introducció que fan cap els llargs, el cant dels fiscorns, les trompetes, el creixent amb la tenora, la força de les canyes per anar a parar al cant del tenor, suau, cuidat, melangiós i, després, el xiuxiueig de tots els instruments que ens porta a un tranquil final...
Ens podem imaginar el Canigó, el Monestir, el Pirineu sencer, o res de tot això. Però aquí és on hi ha la sensibilitat de cada persona. Pel demés ja hi ha els especialistes.
I voldria acabar aquesta primera entrada amb una altra ració de música. I aquesta vegada amb formació de cobla i formació de rock. És perfectament compatible. La Dharma i la Cobla Mediterrània en una versió sobre aquella obra de Pau Casals.
La Cobla al Facebook
28.2.08
Fa un temps vaig sentir a parlar meravelles del Facebook, allò que en diuen una xarxa social per contactar entre persones relacionades per alguna mena d'amistat més o menys real, més o menys virtual...
Allà em vaig fent amb vells amics del blog, coneguts reals i personalitats totalment desconegudes del tot. És un bon entreteniment. M'adhereixo a causes, reivindicacions, grups...
El diumenge vaig decidir crear-ne un de grup. Serà el meu primer (i probablement únic) estudi sociològic. S'anomena: "La Cobla i la Sardana, referents musicals de Catalunya".
Estaria bé poder aplegar molta gent sota aquest paraigües virtual i poder donar opinions deshinibides sobre què en pensem realment de la nostra música, de la Cobla i de la Sardana.
L'experiment ha quedat inaugurat.
1a. trobada blocaire calellenca
6.12.07
1a. TROBADA BLOCAIRE CALELLENCA
15 de desembre de 2007
a 2 quarts de 10 (de la nit) a Ca la Nuri
Calella, ciutat pionera en tantes coses, no ha quedat enrera en el tema dels blocs. És per això que hem pensat que podríem fer una trobada de blocaires/bloggers locals.
Ja està clar que aquestes dates són una mica complicades però si fem un esforç, trobarem un forat per seure a taula tots junts i parlar de les nostres dèries.
(*)vilapou
(*)Saül Gordillo
(*)El tros
(-)No em barrufa...
(-)Estimo Catalunya!!!
(*)Montserrat Candini
(*)El blog d'un caminant
(-)Jaume Puig
(-)Carrasclet61
(-)08370
Mitjons desparellats
(-)Barri de mar
(*)Blog de l'Enric
Sergi Cardó
(-)Raquel Xiberta: el meu racó
(-)Parlem de tot una mica
(-)Fòrum Ciutadà
(*)Bloc d'Esquerra de Calella
En coneixeu cap més?
----------------------------
(*)Han anunciat la seva assistència
(-)Han confirmat la seva absència
----------------------------
Articles relacionats:
Saül Gordillo: Sopar de blocaires de Calella, amb alcalde i cap de l'oposició
No em barrufa...1a trobada blocaire calellenca
El tros: 1a. trobada blocaire calellenca
vilapou: Trobada de blocaires calellencs
Montserrat Candini: Trobada de blocaires calellencs
Músics i genteta
18.10.07
La meva àvia quan parlava d'aquella gent que volíen aparentar el que no eren, que no teníen cap mena de classe, vaja, els deia genteta. Hi ha senyors, hi ha gent i hi ha genteta.
A la Cobla Els Santis passa una mica el mateix. Hi ha músics, músics i genteta. He insistit dues vegades en la paraula músic perquè no sigui dit que critico la seva sapiència artística, que no ho faig, sinó per constatar que ho són molt de músics, però que també hi ha genteta.
Els Santis són una mica estirats, són d'aquells que es barregen poc amb la gent ordinària.Ells sempre caminen uns cinc o deu centímetres per damunt del nivell del terra, mentres et miren, si et miren, amb una condescendència insultant.
Probablement el primer que et poden dir, si mai coincideixes amb ells en algun aplec, és allò de:
-Oi que es nota la diferència? Realment estem per sobre de la Ciutat de la Principal!
-I tant, i tant!!! (Què els has de dir?)
I quan després d'una de les seves magistrals interpretacions, el públic els demana una repetició, ells, tot somrient, pleguen veles i deixen el personal amb uns quants pams de nas, si no és que els engeguen a dida, per aital atreviment.
També hi podem trobar, entre la genteta, aquell que, també entre somriures, se sap els historials acadèmics de tothom per, així, poder menysprear, ridiculitzar i, si pot, expulsar del temple, a qui no s'acosti mínimament al seu currículum...
I què no dir d'aquell sentit de la propietat de la Cobla, que és seva, seva i seva?
Genteta, que deia la meva àvia, genteta.
Estic emprenyat
24.9.07
En el món aquest de les cobles hi un factor que encara que també es repeteix en les demés feines, aquí té un funcionament una mica especial.
Es tracta dels canvis de cobla que fan els músics, els canvis d'empresa com si diguéssim.
Aquí, quan un músic decideix canviar de cobla o, al revés, quan una cobla decideix canviar algun músic, es produeix moltes vegades una espècie d'efecte "dominó". És a dir, si jo fitxo a aquell, allà queda un buit que es cobrirà amb un músic que vindrà d'una tercera cobla, i així fins a tancar el cercle.
També vull ressaltar que fins fa poc no es firmava res ja que es considerava que amb la paraula donada n'hi havia prou. D'un temps ençà però, i amb l'aparició del Sindicat de Músics, es signen uns contractes de compromís que pretenen posar una mica d'ordre en cas de desavinences. Algun dia en parlarem del Sindicat...
Però avui estic emprenyat! Per què?
Suposem una cobla anomenada "Els Santis", per exemple. (I per què m'ha vingut al cap el nom de Santi ara?).
A la Cobla Els Santis s'ha produit una baixa, la qual ha estat coberta amb un músic de la Cobla A, i la d'aquest, amb un de la Cobla B, la qual està buscant com refer-se amb algun altre element. Fins aquí cap problema.
Però ara resulta que Els Santis es volen tirar enrera, és adir que el músic que plegava, ara no plega, mira que bé. I no estan pensant en res més que dir-li al substitut que havien trobat que "donde dije digo, digo que no, y búscate la vida, resalao".
Com es pot jugar d'aquesta manera amb la gent? I la paraula? I les persones?
-Mira noi, que ja no et necessitem, i si allà on estaves han trobat algú, doncs mala sort...
Quins collons!
No és ja el "prestigi" de les cobles o del món de la sardana, és, senzillament, que les coses no es fan així.
Espero que tot torni al seu lloc i ningú en surti perjudicat. De moment només sé que jo estic emprenyat i ho havia d'explicar a algú.
Seguirem la trajectòria de la Cobla Els Santis, us ho ben asseguro.
-----------
I mira si estic emprenyat que m'he desfogat publicant això en dos blogs alhora, apa!
Nydia i Rodasons
7.8.07
Fa uns dies va córrer la notícia que els programes Nydia i Rodasons desapareixien de la graella de Televisió de Catalunya a partir de la propera temporada o, millor dit, es refonien en un de nou.
Això, que en un principi no hauria de ser una mala notícia, es convertia en un pèssim auguri quan es coneixia que el nou programa tindria una durada de 30 minuts.
30 minuts a la setmana per parlar de música de cobla, dansa i música popular i tradicional, com a mínim, la veritat és que sembla un acudit de molt mal gust. Però quan això és negat i rectificat pels caps de programació amb una celeritat i rotunditat inaudites, es reconverteix en una mala notícia de veritat.
Coneixent el que s'ha fet i s'està fent amb la nostra música, puc assegurar que aquest tema no és cap casualitat. La reducció, com a pas previ a la desaparició d'aquests programes és un fet que no tardarà massa a arribar. Igual que s'ha fet amb els programes de ràdio (Mans, Sardanes, So de Cobla...), la graella de la televisió pública no dubtarà gaire a foragitar aquest so i aquesta música, encara que sigui passant-los a qualsevol mena "de noves formes de difussió", com podríen ser la TDT o la televisió per Internet. Temps al temps.
Val la pena llegir l'escrit que ha fet en Titot al seu bloc i reflexionar-hi. Jo vaig un pas més enllà i sí que afirmo que el canvi de govern hi ha influit. No perquè l'anterior fos bo, si no perquè a l'actual no li fan cap falta les caretes. En aquests moments, els responsables culturals del partit majoritari al govern poden fer tranquilament el que els vingui bé en nom de qualsevol igualtat o diversitat. La vergonya que els produeix (a ells principalment, però també a una gran part dels catalans) sentir el so de la cobla o dels instruments tradicionals en qualsevol contexte que hauria de ser considerat normal, ja sigui una programació en horari principal, o sigui un esdeveniment important, aquesta vergonya, ja no la volen suportar més. I, desenganyem-nos, ERC aquí no hi pinta (ni s'atrevirà a dir) res de res.
Quan s'està parlant de fer referèndums sobre la nostra sobirania i els nostres drets, jo començaria per proposar-ne un de molt menys ambiciós, però també prou aclaridor. Preguntaria si els catalans acceptem la música de cobla i la sardana com a característiques del nostre país. Un NO rotund alliberaria a molta gent d'aquella vergonya de la que parlava abans. Jo mateix en faria propaganda d'aquest NO des de dalt dels enfustissats.
Ja va siguent hora d'acabar amb aquestes estratègies d'anihilament cultural, perquè després vindran les de totes les demés expressions que ens caracteritzen. Això sí, sempre en nom de la diversitat, la igualtat i la multiculturalitat.
Un meme
20.10.06
Ha tornat a circular un altre "meme" per la blogo-catosfera. Aquest va de música i consisteix en 10 preguntes sobre un mateix, que s'han de contestar amb títols de cançons d'un autor concret i representatiu per cadascú. Senzill, no?
Un servidor, degut a la seva trajectòria, es veu moralment obligat a fer-lo, encara que no sàpiga que ningú li hagi passat, però ho farà amb una petita variant. No agafaré un determinat autor si no un gènere complet: les sardanes, evidentment. Per tant cada pregunta serà contestada amb el títol d'una sardana, a la que afegeixo l'autor i el tiratge per si algú la vol ballar, comptar i repartir.
Som-hi:
Home o dona? El rei de casa (Jordi Paulí i Safont) 35-83
Descriu-te: Esperit sempre jove (Joan Lázaro i Costa) 32-83
Què senten les persones sobre tu? Un home bo (Rafael Ferrer i Fitó) 33-87
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Temps passat (Enric Morera i Viura) 39-55
I l'actual? Moments de felicitat (Joan Vilà i Ayats) 37-75
On voldries estar ara? Collint ginesta a Montserrat (Cassià Casademont i Busquets) 25-71
Com ets respecte l'amor? Sempre a punt (Miquel Humbert i Rius) 31-61
Com és la teva vida? La vida és un somni (Josep Rius i Descàrrega) 33-83
Què demanaries si tinguessis un sol desig? Cent anys endavant (Xavier Forcada i Reus) 27-79
Acomiada't: Per sempre catalans (Joaquim Soms i Janer) 31-69
Escolteu sardanes (!?) (No radiat, evidentment)
4.10.06
Totes les cadenes, tant de ràdio com de televisió, refan les seves programacions, normalment, un parell de cops l'any. Això, que acostuma a coincidir amb l'arribada de l'estiu i la tardor, serveix per donar nous aires a les emissores i adeqüar-les a les necesitats que els programadors consideren que han de cobrir. Així, surten nous programes, en cauen d'antics i es retoquen els horaris d'altres.
A Catalunya Ràdio existeix un programa dedicat al món de la Sardana i la cultura popular que porta per nom Mans i que, de fet, és l'únic a tota la graella de les emissores públiques de la Generalitat. El trobem en antena els dissabtes i els diumenges i a la darrera remodelació se li han retocat els horaris: els dissabtes avança la seva hora d'inici fins a les 6 (??!!) del matí per durar 2 hores i mitja, és a dir, de 6 del matí a 2 quarts de 9. "Prime time" que en diuen. Els diumenges el tenim de 2 quarts de 8 a 2 quarts de 9.
Em poden dir els cap-pensants de les nostres ones públiques quin segment de ciutadans pretén trobar o pot trobar els dissabtes a les 6 del matí el pobre director del programa? O és que ja es tracta d'això?
Suposo que sóc jo qui està equivocat, qui no està al dia, qui ha quedat ancorat en estils ja superats. Perquè al cap i a la fi, Catalunya Ràdio dedica 3 hores i mitja a la setmana a la "nostra" música. Quin altre estil està tan ben cuidat a la radiodifussió nacional? Cap, segur. I, a més, no he dit que existeixen 2 programes 2 (!) dedicats a la Sardana que s'emeten exclusicament per internet. Ooooooooohhhh!!!
Repeteixo, quin altre tipus de música o fet cultural té aquest tractament a les emissores públiques de la Generalitat? Cap, segur!
Després d'això encara recordo aquell locutor de Catalunya Cultura que un dia va dir, en directe, que 23 anys de CiU havien fet més mal a la Sardana que tot el franquisme (ho juro, ho juro). Llàstima de no saber qui era aquella patum de la nostra cultura, encara que probablement és el mateix que fa un parell de setmanes vaig tornar a sentir que deia, parlant de la música catalana en general, que estàvem sortint de 23 anys de no-sé-què i vaig deduir que ara sí que anem bé (?).
Probablement sí que sóc jo el que està equivocat, però aquest estil no m'agrada.
La carrincloneria i el provincianisme barat que es vol fer creure que envolta el món de la Sardana i la música tradicional, fent sempre comparacions amb músiques d'altres terres, només és patrimoni d'aquells que ens volen vendre una modernitat i una multiculturalitat totalment venguda als interessos particulars i electorals.
Així ens va!
Final ... o no? (no radiat, evidentment)
22.4.06
El dia 2 d'abril de 2006 s'ha acabat el programa Sardanes a Catalunya Cultura, i per tant s'han acabat aquests petits escrits que jo els enviava i ells llegien. Fins aquí, res massa greu; em refereixo a això dels meus petits articles o anècdotes de la "suferta" vida del músic (de cobla).
Però hi ha una cosa que sí que em sembla important, important i greu. Catalunya Ràdio és la cadena d'emissores de la Generalitat de Catalunya, és a dir la ràdio pública. Considero que té un seguit d'obligacions "morals" o culturals envers la societat. Una d'elles és la difussió de la música tradicional del país, i, conseqüentment, la realització de programes que l'ajudin, la donin a conèixer i la potenciïn. De les tres emissores que té la cadena, cada una d'elles tenia un programa específic. Ara ja en queda només un: Mans, a Catalunya Ràdio, els dissabtes i diumenges de 7,30 a 8,30 h. Horari de màxima audiència. El programa So de Cobla de Catalunya Música i Sardanes de Catalunya Cultura han desaparegut.
La direcció de la senyora Montserrat Minobis primer i d'Oleguer Sarsanedas després ens han deixat en aquesta posició, però considero que ells només són uns peons de tota aquesta partida. Fent un símil futbolístic, la Minobis ha centrat i en Sarsanedas ha rematat de cap. Total, és una jugada del partit, i això és el que em preocupa: només és una jugada del partit, i el partit continua. I aquest partit té uns organitzadors, uns promotors, uns entrenadors, uns presidents de la Lliga... On volen anar a parar?
Ja sé que la sardana no és una cosa transcendental, però és la nostra dansa, és la nostra música. I això ens fa vergonya! Som incapassos de defensar-ho? Som incapassos d'escoltar música "nostra" en horaris normals sense posar-nos vermells pel que pensaran els de fora?
Ara em diran que s'ha aumentat la quantitat d'interpretacions repartides en tot l'horari, que són nous temps, noves èpoques, noves tecnologies, Internet..., resumint, que no queda bé posar aquesta nostra música tan...carrinclona. Això sí, podrem escoltar músiques del món a totes hores, del món mundial que hi ha més enllà de les nostres fronteres (fronteres irreals, perquè tampoc en tenim de reals).
Segurament (diran) m'equivoco en moltes coses de les que acabo d'escriure, però em sembla que no. Em considero tan "modern" i "actualitzat" com el que més, però m'agrada aquesta música, els seus instruments, el seu timbre, el seu so. I us asseguro que no té res a envejar a les dels altres llocs.
Sé que ells, els de dalt, els d'ara i els de després, ni em llegiran ni em faran cas, però tinc més raó del que sembla.
I ells ho saben.
Radiat el 2 d'abril de 2006
3.4.06
Hola, bon dia!
Avui, i no sé per què, voldria parlar del final de les audicions. Com tots sabreu, les audicions es composen tradicionalment de sis sardanes, al final de les quals es fa una repetició d'un curt i un llarg de la darrerra. El repicó és com un comiat, com un petit homenatge que es fan els músics i els balladors per celebrar l'acabament de la trobada.
De repeticions també se'n fan quan una sardana ha agradat molt al públic. Seguint aquesta regla de tres, si la interpretació de la sardana ha agradat molt a la cobla, seria just que ella mateixa es concedís fer un bis, encara que la cobla normalment hi té molt poc a dir.
D'un temps cap aquí el que s'ha posat de moda és fer dues repeticions al final, però no com una concessió dels músics sinó com una exigència dels sardanistes. No diré pas que no m'agradi com a músic que es valori la feina ben feta, però sí que voldria que això no es convertís en una tradició forçada. Crec que la segona repetició només s'hauria de demanar en ocasions especials en què la ballada hagi sortit realment rodona. Però si el públic ho demana, tocarem les repeticions que facin falta.
Bé, doncs com que sembla que s'ha acabta l'audició direm allò de: Fora!, cop final i, VISCA!!
Radiat el 26 de març de 2006
26.3.06
Hola bon dia!
Sembla que ja ha arribat la primavera. I al món de la sardana això vol dir que ja han arribat els aplecs. Cada diumenge en tenim un d'important com a mínim, i algunes setmanes n'hi poden haver uns quants a la mateixa hora i a pocs quilòmetres de distància.
Això dels aplecs ho podríem definir com una concentració de gent que s'acostuma a repetir força, que escolten tres o quatre cobles que s'acostumen a repetir d'un lloc a l'altre i que escolten unes sardanes que també es repeteixen a cada aplec. En tots aquests aplecs també hi ha un moment important, que és quan cada cobla interpreta una sardana obligada que acostuma a ser la mateixa per cada intèrpret durant tota la temporada. Aquesta sardana és gravada habitualment per molta gent amb els seus cassettes, mini-discs o MP3. Normalment els que les graven seran també els mateixos d'una manera repetitiva d'aplec a aplec.
El públic habitual ja coneix als músics, faltaria més, i acostuma a tenir petites xerrades amb ells, que també es repeteixen setmana sí setmana no, fent les mateixes brometes i els mateixos acudits.
Actualment hi ha el costum de fer dinars populars, que tenen sempre el mateix menú, arròs o fideuà i pollastre o no. Excepte els cuiners, la majoria de comensals es van repetint també d'aplec a aplec.
No voldria acabar aquest comentari sense dir que els músics estem encantats de poder tenir uns quants aplecs fixos que ja ens apuntem a l'agenda tant punt l'acabem de comprar. I que durin.
Però després tothom es pregunta què cal canviar al món de la sardana perquè el jovent s'hi apunti abans dels trenta-nou anys.
Enviat el 9 de març de 2006
9.3.06
Hola bon dia!
Avui estava pensant que he de trucar als companys de la cobla per quedar pel diumenge. Això d'anar uns quants sempre en el mateix cotxe en diem fer línia. Així podem tenir la línia de la costa, la línia fantàstica, la línia rara, la línia dels de can fanga, etc. Cada cobla acostuma a anomenar d'alguna manera els grups de músics que van sempre junts.
Però el que ja és una mica més difícil és dir l'hora, ja que la línia acostuma a fer més d'una parada, i s'ha de calcular l'hora a la que passaràs per cada poble. Però amb el temps un s'acaba fent un especialista d'això de calcular trajectes. És clar que també has de tenir en compte que et pots trobar les caravanes dels "domingueros" a l'estiu, o alguna cursa de bicicletes, o uns quants camions si vas per l'Eix Transversal, els semàfors de Bordils, Celrà o Calella, i també aquell avi que va tranquilament per la carretera explicant com ha canviat el paisatge des de que es va comprar el primer cotxe.
I quan et sembla que ja saps a quina hora has de quedar, hi has d'afegir el retard habitual de cada músic, començant per tu mateix. Total, una feina d'enginyeria.
Radiat el 19 de febrer de 2006
19.2.06
Hola, bon dia!
Com ja sabreu alguns, vaig començar les col.laboracions en aquest programa gràcies a què escric un bloc. Doncs l'última que corre per aquest "mundillo" dels blocs és fer un MEME. Us explico: es tracta de dir 5 manies o rareses personals. Si m'ho permeteu, avui faré un MEME musical.
1. Abans de començar una audició sempre segueixo el mateix ordre: muntar el faristol, desenfundar l'instrument, col.locar bé la funda, situar bé la cadira i afinar. Sempre que puc per aquest ordre.
2. No m'agrada que mentre estic tocant s'acosti un sardanista a dos dits de la cara per mirar a la particel.la el nom i el tiratge de la sardana. I a sobre ho acabi preguntant.
3. No suporto els músics que a les sardanes de conjunt dels aplecs es dediquen a tocar coses que no hi ha al paper.
4. M'agrada mirar les rotllanes en què la gent somriu i disfruta la música.
5. No m'agraden els balladors que no consideren bona una sardana pel fet de no ser "balladora".
Bé, ja està, i ara toca passar el MEME a 5 persones, que si volen, el poden continuar: el passo a en Quim, la Jordina, en Sergi, en Toni Martín i en Xavier Solà.
Que hi hagi sort!
Enviat el15 de febrer de 2006
15.2.06
Hola, bon dia!
Escric aquest correu després de veure un partit de futbol per la tele. Aquest any, entre el Barça a la Lliga i la Champions i l'Espanyol, a la Copa i a la UEFA, podem disfrutar força del futbol. Però el que m'ha fet gràcia del partit que acabo de veure és que l'àrbitre portava un micròfon i un auricular, sembla ser que per comunicar-se amb els seus ajudants. Això m'ha fet pensar en que l'àrbitre també podia aprofitar per escoltar música o les darreres notícies d'actualitat mentre feia la seva feina. De vegades sembla que estan pensant en qualsevol cosa menys en el partit que estan pitant.
Però parlem de músics i de sardanistes. He conegut alguns músics que en plena Lliga portaven l'auricular escoltant en Puyal mentre estaven tocant una audició, i no us enganyo. Això, i en un altre nivell, es veu que també ho feia en Tete Montoliu. A mi em fa una mica de por, perquè sempre m'ha semblat que segons l'emoció de la jugada, el ritme de la sardana se'n podria resentir. Imagineu una jugada d'aquelles d'en Ronaldinho, en la que es passa a cinc o sis contraris i després fa gol, si el tenor solista de la cobla portés un auricular i seguís el joc. El cant podria anar fent canvis de ritme fins acabar en un pinyol sostingut de onze o dotze compassos mentre el músic es posa dret i aixeca la tenora com si celebrés un gol. Pobres balladors! I si el que escoltés el partit fos el contrabaixista, quins canvis de ritme i podrien haver; es podria passar d'una sardana a un fox i acabar en un bolero.
Vaja, que millor no barrejar el futbol i la feina, que mai se sap com pot acabar la cosa...i el partit.
Radiat el 29 de gener de 2006
29.1.06
Hola bon dia!
Estem passant ara aquells dies que van de les festes de Nadal a Carnestoltes. Pels músics el Carnestoltes significa el canvi de temporada, és a dir que el canvi ve marcat per la disbauxa del Carnaval.
El canvi de temporada vol dir, entre d'altres coses, que hi pot haver canvi a la plantilla dels músics i, sobretot, canvi de vestuari. Això és molt important! I no ho és tant pel nou vestit que es tria si no per les discusions que això pot provocar. Normalment ja està clar que es necessita roba nova, però el que és realment difícil és trobar-ne una que agradi a tothom i després, trobar qui se'n cuidarà de la feinada de buscar la roba, les talles, anar a provar, anar-ho a buscar.... Aquest tema ha portat problemes importants en algunes Cobles. I podem donar gràcies que ara es canvia el vestit d'hivern que sempre és molt més clàssic i dóna menys possibilitats, però quan arriba l'estiu, la feinada es multiplica. Que si americana o no, corbata o coll obert, camisa per dintre o per fora, camisa o "polo" o samarreta, sabates o sandàlies, amb mitjons o sense, colors vius o pàlids, a la moda o clàssics.
Quan s'acosti l'estiu ja tornaré a entrar en el tema.
Radiat el 22 de gener de 2006
22.1.06
Hola bon dia!
Sembla que ja han passat totes les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis. Ara ens toca tranquilitat i a esperar el bon temps amb el que vindran els aplecs i les ballades. Pels músics, tocar aquests dies de festa és una mica empipador (per dir-ho bé), ja que s'han de compaginar els dinars, la família, les festes i anar a tocar. No s'acostuma a tocar massa però sempre t'enganxa algun dia. Si és Nadal malament per allò de la nit anterior. Si és Sant Esteve igual, pels menjars que portes ja fets. El dia de Cap d'Any és mortal perquè les sardanes et retrunyen al cap i no es pot aguantar. I si a sobre has d'anar a tocar el dia 1 de gener a les 7 del matí a veure com surt el sol,... ni m'ho imagino. Com a mínim hi ha dues cobles que ho fan. Pobres!!
Un altre cas és el de la Cavalcada de Reis. És un dia maco perquè veus les cares de felicitat dels nens quan veuen els Reis, i com els donen caramels, i com els tiren pel cap dels músics. Molt maco. Aquest any m'ha tocat fer-ne una de cavalcada. Llàstima que anava plovinejant i al final els músics vam acabar corrent cap a l'Ajuntament on al menys hi havia lloc per aixoplugar-se. Sembla ser que els Reis no es van enfadar perquè l'endemà vaig trobar algun regal al balcó.
Bon Any a tothom!
Radiat el 18 de desembre de 2005
18.12.05
Hola bon dia!
En el moment que escric això m'acaben de tornar el meu primer mòbil. És una antigualla encara que només té 12 anys. Ha evolucionat molt aquest tema! Abans els músics marxaven el matí i tornaven a la nit o a la matinada i no feia falta trucar a no ser que fos una emergència. Avui dia com que fins i tot els nens ténen mòbil, doncs es truca a casa cada moment (o no). Encara recordo quan la cobla on jo tocava va comprar un mòbil. Va costar quasi tant com una audició sencera: més de 60.000 pessetes de fa 15 anys. Això sí, la nostra cobla tenia mòbil i les altres no. Al cap de 2 anys, tots els músics en tenien un de més petit i el de la cobla semblava un telèfon de sobretaula. És el progrés. I d'aquí quatre dies connectarem el portàtil i podrem publicar directament les cròniques i els comentaris de les audicions. El que deia, el progrés.
Enviat el 15 de desembre de 2005
15.12.05
Hola bon dia!
Quan cada diumenge dieu les audicions que es fan durant el dia, trobeu que hi ha cobles que en fan dues o tres i sempre surt el comentari dels desplaçaments i de si arribaran a l’hora o no. Sobre això us voldria explicar un cas real que es va donar en una cobla ja desapareguda.
Era un 11 de setembre i el representant va acceptar fer una audició a la vora de Sant Quirze de Besora a dos quarts de 5 de la tarda i una altra a les 7 al Maresme. La lògica ja deia que no s’arribaria a temps de cap manera. Amb una gran visió de la jugada el representant va decidir començar puntualment a les 4 i així guanyar mitja horeta. Van tocar la primera sardana amb només 2 o 3 persones que s’ho miraven de lluny. Quan van acabar la sardana es va acostar un d’aquells homes i els va dir:
-La sardana ha estat molt bé i veig que heu aprofitat el temps per assajar, perquè l’audició comença d’aquí a mitja hora, i són 6 sardanes.
A dos quarts de cinc varen fer l’audició normal i van arribar a l’altra amb més d’una hora de retard.
Evidentment no van tornar a ser llogats mai més a cap del dos pobles.
Com a “guinda” final us diré que a la nit tenien una tercera audició a la que també van arribar més de mitja hora tard. Total, un desastre.
Radiat el 4 de desembre de 2005
4.12.05
Hola bon dia!
Avui voldria parlar-vos d'un tema més tangible i més d'acord amb l'horari: dels dinars dels músics. Qui no ha sentit a parlar del que arriben a menjar els músics? He de dir que una de les coses que primer preguntem quan anem a tocar a una Festa Major o a un Aplec, és on dinarem. No em queixaré pas dels que ens donen avui dia, però tots enyorem els dinars de Festa Major d'abans. Els músics més veterans encara expliquen quan les famílies del poble es repartien els músics i se'ls emportaven a casa seva a menjar i dormir. Jo, com que no he tocat en orquestra ja no ho he viscut, però si que recordo un dinar on ens van portar fins a 7 plats, i us asseguro que les mesures no eren d'aquestes de restaurant de disseny. Eren altres temps. També recordo algun dinar en ple estiu en una terrassa amb dos parasols per 15 persones, i algun dia que la carn era més de color blau que vermell.
Però el dinar típic d'arròs de primer i pollastre rostit de segon continua situat al primer lloc de la classificació, tant per quantitat com per qualitat.
Que tingueu bon profit!
Radiat el 27 de novembre de 2005
27.11.05
Hola bon dia!
Avui m’he llevat una mica reflexiu. M’he vist a dalt d’un escenari amb tot el públic a baix i amb tota la diversitat de pensaments i opinions que tenen. En aquest mon de la sardana sempre m’ha semblat que som pocs i dividits. No amb postures irreconciliables sinó que cada sector considera que la seva opinió és la bona. Com a tot arreu? No! Aquí, com que barregem la cultura, el sentiment, la tradició, el patriotisme i l’art, tothom creu que està més capacitat que els demés. I tothom entra en el terreny dels altres.
Sembla a ser que es volia convocar una mena de debat sobre el tema i al final no s’ha fet. A l’hora de parlar tothom és important però ningú és imprescindible i cal que tots els sectors ho vegin així. No ens podem queixar de què som pocs i després voler que només parlin els quatre o cinc escollits.
Innovar no vol dir trencar amb la tradició i tampoc vol dir forçar canvis innecessaris. Però això comporta parlar i que tothom, repeteixo tothom hi pugui dir la seva.
Radiat el 13 de novembre de 2005
13.11.05
Hola, bon dia!
Avui directament voldria llençar una pregunta a l'aire: Es poden tocar sardanes de concert en una ballada? I més encara, quines són les sardanes de concert? Existeixen? Hi ha una sèrie de sardanes que els balladors només admeten que es toquin com a primera o segona de la ballada. Són sardanes menys saltadores però que la majoria de vegades són musicalment molt interessants i més complexes d'interpretar. Aleshores, per què hi ha gent que s'enfada quan les toques? i posats a llençar preguntes, qui ha de marcar el programa de l'audició? Jo crec que algunes cobles, per la seva qualitat estan quasi obligades a tocar alguna d'aquestes sardanes i així el públic en podrà gaudir en un lloc que no sigui un concert tot i que moltes vegades no ho són de concert sinó que són sardanes no balladores. Si fem un símil futbolístic diria que la meva cobla no és de les que va a la Champions, però tampoc és de les que està a punt de baixar, sino que ens movem a la zona mitja de la classificació. I això ho dic perquè alguna vegada els balladors ens han arribat a comparar amb les de la Champions perquè nosaltres els hem fet ballar i saltar més. I la qualitat de la música? i la de la interpretació? Nosaltres també en tenim de qualitat però hi ha coses que no fa falta comparar. Amb tot això el que vull dir és que les sardanes no són més o menys bones perquè siguin més balladores ni les cobles perquè facin saltar més o menys. Als músics ens agrada veure saltar però també que es valori una bona interpretació i encara més una bona composició.
Radiat el 30 d'octubre de 2005
30.10.05
Hola, bon dia!
Fa uns dies, a la mitja part d'una audició vaig anar al bar de l'organització i vaig demanar un refresc. Quan me'l van servir i em van dir que valia 1 euro, vaig fer aquella pregunta típica que fem:
-Pels músics també?
La senyora em va contestar:
-Que no cobres tu?
Immediatament li vaig donar l'euro tot dient-li que si en valia 2 també els hi pagava.
El tema no és l'euro que valia el refresc o l'aigua sino que si mentre toquem ens mereixem una mica de beguda a càrrec de l'organització o no cal. No m'imagino a cap artista, cantant, músic o esportista, fora dels músics de cobla, anant a la mitja part a comprar-se una ampolla d'aigua. També he de dir que aquest fet no és general ja que a la majoria de llocs que toquem no hi ha bar de l'organització i directament ens hem d'espavilar. Que tinguem un escenari adequat, resguardat del sol, amb les seves cadires i una mica d'aigua no crec que sigui demanar massa, sobretot pels preus que anem la majoria de cobles.
Espero que amb aquest comentari no es molesti ningú, però si volem que la nostra música i la nostra dansa estiguin al lloc que es mereixen, hem de començar per cuidar els detalls i ...els músics.
Radiat el 23 d'octubre de 2005
23.10.05
Hola, bon dia,
L’altra dia vaig estar a punt d’oblidar-me d’escoltar el programa, però quan va ser l’hora sí que me’n vaig recordar (per cert, hauríeu de fer córrer la lletra de la sardana de l’Estatut). Bé, el que us volia dir és que la memòria ens falla de vegades a tots, músics inclosos. Jo he vist com al moment de començar una audició un músic es donava compte que s’havia oblidat el faristol, ja sigui el de peu o el que va acoplat a l’instrument, amb el problema que això porta per aguantar les partitures. També he vist oblidar-se de tudells, canyes (les bones), la boquilla del fiscorn o del trombó, l’arquet del contrabaix i fins i tot el flabiol sencer. Una vegada també vam aparèixer a una audició sense la maleta de les partitures. No parlem ja d’oblidar-se la corbata, aparèixer amb una camisa diferent, oblidar-se del canvi d’hora o després d’un llarg desplaçament, adonar-se que no s’han portat les sabates de vestir o el vestit sencer de músic. Per sort aquests oblits són de tant en tant, encara que els balladors te'ls recorden durant força temps.
Radiat el 9 d'octubre de 2005
20.10.05
Hola, bon dia!
L'arribada de la tardor, els músics la notem principalment de dues maneres: tenim menys audicions i les carreteres estan més buides. Això de les carreteres és un tema que seguim amb molt d'interès. Cada vegada que el ministre o el conseller de torn comunica el desdoblament o la variant d'alguna via, nosaltres comencem a comptar el temps que ens podrem estalviar en els desplaçaments. Jo, per exemple, he fet moltíssimes vegades la carretera que va de Maçanet cap a la costa fins a Palamós, Palafrugell i Begur. Ha anat passant el temps i no en fa tant que ens desviàvem per Romanyà i els seus mil revolts fins a Calonge per avançar la caravana que es feia a la Costa d'Alou, després a Santa Cristina, després a Sant Feliu i ara a Platja d'Aro. En aquest moment estem tots pendents del desdoblament Vidreres-Llagostera i de la variant de Montràs, perquè ja no ens queden dreceres per fer ni camins per provar. Cridem des d'aquí als Ministres i Consellers que no esperin a les properes eleccions ni al nou Estatut i pensin en els músics a més d'en els vots.
Radiat el 25 de setembre de 2005
19.10.05
Hola, bon dia!
Estava avui fent un repàs de fotografies per preparar el blog i he anat a parar a una de fa uns anys, pocs dies després que anéssim a tocar a la Catalunya Nord. Allà vam fer un "llevat de taula". Us ho explico. Després de les sardanes del migdia van dividir la cobla en dues, just a l'hora de dinar. Una de les dues semi-cobles va anar a peu pel poble, parant davant les cases on els oferia una petita serenata. L'altra, feia el mateix, però per les cases dels afores, a dalt d'un remolc. En ple estiu i a ple sol, passejar en un tractor i anar de casa en casa a 200 m. l'una de l'altra acaba fent una gràcia de nassos. Això sí, a totes et donaven el traguet i les pastes. Músics de més edat que jo en podrien explicar moltes d'aquestes. Per cert, a la nit en un altre lloc fèiem una audició i el contrabaix no sonava gens. Amb el sol la fusta estava resseca i "muda". Aquell dia sense saber-ho s'hi va jugar l'instrument.
Bé, un altre dia us parlaré d'això de tenir els músics al sol.
Fins una altra.
Radiat el 18 de setembre de 2005
Bon dia. Aquí Vilapou, el de les escales. Em vaig assebentar que el diumenge passat vau esmentar el meu blog, però no ho vaig poder sentir perquè estava tocant, i si no estic tocant l'onze de setembre al migdia, potser que em retiri. Però, per cert, sabeu el que és trobar un substitut, un "bolo", l'onze de setembre? Vaig viure la recerca i captura de contrabaixista per 4 (sí 4) audicions d'un onze de setembre de fa uns anys. Com a màxim trobàvem combinacions per a dues. Al final ens van donar el telèfon d'un noi que feia clàssic i mai havia tocat sardanes. La veritat és que el van ben enganyar. Amb tota la seva bona fe i els dits plens d'esparadrap, va aguantar estoicament les quatre audicions mentre jurava que mai més tornaria a tocar sardanes. De ben segur que ho ha complert, però aquell dia va treure una cobla i quatre pobles d'un bon problema. Potser hauríem d'anar pensant en una cobla amb dos o tres reserves a la banqueta per poder fer alguns canvis durant la jornada. Des d'aquí el record i l'agraïment al company músic.
Apa, fins una altra!
